Entre el 15 de novembre de 1884 i el 26 de febrer de 1885 va tenir lloc a Berlín una conferència internacional per acordar els termes en què hauria de produir-se el que es coneix històricament com el Repartiment d'Àfrica, és a dir, la forma en què les principals potències europees (entre les quals hi havia Espanya) s'apropiarien del territori i riqueses d'aquest continent. La utilitat de la conferència va ser suggerida hàbilment pel rei Leopold de Bèlgica, que després va perpetrar un genocidi a la zona del mapa que li va ser adjudicada.

A la cita berlinesa es van establir els criteris que legalitzaven el domini i que bàsicament consistien en la possessió real mitjançant l'efectiva ocupació militar i l'acord amb les poblacions indígenes a través dels seus líders tribals. El repartiment s'estenia a tot el territori ja cartografiat i d'aquest només es van exceptuar Abissínia i Libèria, un protectorat nord-americà on enviar els esclaus afroamericans alliberats a la metròpoli. No cal dir que es tractava de donar cobertura legal al que va ser una immensa operació de rapinya.

Els acords de la Conferència de Berlín, fora de la prohibició formal de l'esclavitud, no van garantir la pau entre els signants i molt aviat van sorgir disputes territorials que es van aguditzar amb el començament de la Primera Guerra Mundial. Amb el pas del temps, i sobretot després de la Segona Gran Guerra, van sorgir per tot arreu a Àfrica pulsions independentistes i la descolonització, excepte a Sud-àfrica i les anomenades províncies portugueses, va acabar sent una realitat. Però, malauradament, la descolonització no va portar massa beneficis per a la població indígena. Moltes de les noves elits governants es van corrompre donant pas a règims totalitaris, i els conflictes tribals van degenerar en cruels guerres d'extermini. Una situació que en molts casos va ser tolerada, quan no encoratjada, per alguns dels antics colonitzadors europeus que segueixen mantenint enormes interessos econòmics en el continent.

Dic el que antecedeix, perquè el passat cap de setmana a Brussel·les es van reunir els caps de govern de la Unió Europea per establir els criteris d'acollida dels migrants que volen entrar a Europa fugint de la misèria, dels conflictes bèl·lics i del canvi climàtic, que de tot això es dona. No hi va haver unanimitat entre els reunits i caldrà esperar a una nova cita per veure si s'avança per arribar a una solució que satisfaci a tots. Tasca que es preveu difícil donada la diversitat d'interessos entre els països del nord d'Europa i els del sud que fan frontera amb les principals corrents migratoris. O «fluxos demogràfics» com li diuen alguns sociòlegs, atès que és la creixent pressió poblacional el problema de fons. Segons recents previsions de Nacions Unides l'any 2030 hi haurà 8.500 habitants al món i 9.500 l'any 2050, dels quals una mica més de la meitat seran africans, és a dir, el 25% de la humanitat vivent. Unes xifres que espanten però que donen idea del rapidíssim creixement de la població en poc menys d'un segle.

Quan jo vaig néixer (i no soc Matusalem) es comptaven 1.400 milions de persones habitant el planeta i ara mateix ja estem en els 7.300 milions. La progressió és alarmant.