Em va succeir la setmana passada. Vet ací que em trobava a l'aeroport de Barcelona i esperava que, per mitjà de les pantalles informatives, anunciassin la porta des de la qual havíem d'embarcar els passatgers del meu vol cap a l'illa. Hi havia demora; però he de dir que no teníem la més mínima informació. Només, que l'avió portava retard i no sabíem quan podríem embarcar i partir. M'havia assegut en una butaca, no gaire lluny del monitor del qual esperava obtenir les indicacions que vinguessin a concretar la partida. Pensava que potser el retard s'allargaria per molt de temps, durant hores. Assegut, doncs, i a l'espera d'aconseguir saber quan partiríem, passaren a prop meu dues dones de la neteja de l'aeroport. Vestien d'uniforme i portaven els ormejos necessaris per a la feina. Es notava que havien armat una conversa de la qual només vaig sentir unes quantes paraules:
- A veure si seria que has quedat embarassada -afirmà la que duia el cap davant.
I respongué l'altra, com excitada:
- Embarassada, dius? Com no sigui de l'Esperit Sant...!
De sobte, reclòs en l'avorriment de l'espera, vaig sentir un pessic d'emoció. Aquelles dues dones sabien qui era l'Esperit Sant i això no és freqüent entre la gent jove, ni en la mitjanament jove. I encara que potser no sabien qui era, almenys n'havien sentit a parlar. I, encara que no sé amb absoluta seguretat si existeix, em va emocionar que en parlassin. Sobretot, que donassin per cert que, en cas de no tenir un home avinent, podia embarassar-les.
El meu pare va recordar tota la vida la pregunta que li feren quan l'examinaren per a la primera comunió. Era una pregunta de la Doctrina Grossa. Li preguntaren: «Què va fer l'Esperit Sant?» I va respondre: «Amb el seu infinit poder va formar dins les puríssimes entranyes de Mariasantíssima el cosset d'un Minyó...» Almenys, aquelles dues dones sabien que l'Esperit Sant podia fer, inesperadament, un miracle.
La resposta que aquella dona féu a la companya venia a dir que, per ara, no tenia relació carnal amb cap home i, conseqüentment, no podia quedar embarassada, en no esser que fos per obra de l'Esperit Sant. Però l'Esperit Sant tampoc no es dedica a embarassar quisvulla, tot i que podria fer-ho. En la mitologia clàssica és una altra cosa: Zeus, el déu suprem de l'Olimp, tingué aventures i amants a rompre, i arreu les deixava embarassades, encara que hagués de transformar-se en un animal, en una pluja... Fou el cas de Dànae, filla del rei d'Argos. El pare la tenia reclosa en una torre, perquè ni cap déu ni cap home s'hi pogués arrambar. Li havien dit que el seu nét el trauria del trono i el mataria. Per evitar que la filla tingués descendència, la tancà a aquella torre, allunyada del món exterior. Però Zeus, tanmateix, entrà a la cambra. I féu que caigués sobre Dànae una pluja d'or. Era una pluja fertilitzant i Dànae, d'aquella relació, engendrà Perseu.
La resposta d'aquella dona de la neteja, a l'aeroport de Barcelona, em va sorprendre. Però encara m'hauria sorprès més si, al suggeriment de la companya en preguntar-li si estaria embarassada, hagués respost:
- Embarassada, dius? Com no sigui obra de Zeus...!
No ho va dir. Potser hauria estat excessiu.
Però afirmà que, en cas d'embaràs, només podia ésser per obra de l'Esperit Sant. L'emoció em va envair el cor i, de sobte, vaig tenir la temptació d'alçar-me de la butaca i, les passes segures, acostar-me cap a ella i plantar-li una besada enmig del front. Em vaig aturar perquè no fos cosa que m'hagués confós amb l'Esperit Sant.
