Donat l'escàs marge de governabilitat que li permet la seva conjuntural majoria parlamentària, el socialista Pedro Sánchez ha optat per iniciar una política de gestos i actuacions simbòliques. Si pot ser amb poques alegries pressupostàries.

I una de les que ha generat més polèmica és el projecte de retirar de l'anomenat Valle de los Caídos les restes de Francisco Franco i (se suposa que també) les de José Antonio Primo de Rivera, per fer-ne el que ordenin les seves respectives famílies. L'operació, a part del seu cost, es presumeix més complicada del que sembla perquè la família del dictador no sembla disposada a col·laborar i la del fundador de Falange Espanyola, que se sàpiga, encara no ha dit res al respecte.

Això d'una banda, però per una altra tampoc aporta massa claredat jurídica la voluntat, degudament expressada, dels que des de la més alta magistratura de l'Estat van ordenar la sepultura de les restes en aquest lloc. La de José Antonio es pot atribuir amb tota certesa a Francisco Franco que, el 1939, va disposar, primer, el seu trasllat des d'Alacant fins a l'Escorial (lloc de sepultura dels reis espanyols) i, després, el 1959, a les instal·lacions del recentment inaugurat mausoleu. Els dos enterraments de José Antonio van ser grandiosos espectacles d'indissimulable estètica feixista, amb l'urna funerària portada a espatlles de falangistes que s'anaven succeint en la tasca envoltats de torxes enceses i trets a l'aire de fuselleria durant tot el trajecte, que es va fer, en els dos casos, a peu.

El lloc de l'enterrament de Franco cal atribuir-lo, en canvi, a l'ara rei emèrit Joan Carles I, que acabava de succeir el dictador en la Prefectura de l'Estat i li va organitzar un trasllat fins a la Valle de los Caídos a bord d'un camió militar. En vida del general no està documentat el seu desig de ser inhumat allà i ni tan sols Juan de Ávalos, l'autor de les enormes escultures del monument, recorda haver-li sentit a parlar de l'assumpte en les entrevistes que van tenir mentre va durar l'obra. Mort Ávalos el 2006 i morts la majoria de testimonis que podrien aportar alguna informació valuosa, només caldria citar a declarar en l'expedient el Rei emèrit perquè expliqui les raons que el van portar a adoptar aquella mesura. Eren temps d'incertesa i encara que Joan Carles havia heretat el poder omnímode de qui li havia donat la Corona, era prudent fer concessions (ara diríem política de gestos) cap als sectors que havien donat suport a la pervivència de la dictadura.

Consideracions legals i polítiques al marge, un altre afer a considerar és el destí del colossal monument que es va erigir a la serra madrilenya amb la suposada intenció d'agermanar manu militari als caiguts d'ambdós bàndols en la guerra civil. I llavors caldrà identificar les restes dels allí enterrats a la força, escoltar el parer de les seves famílies, estudiar els informes dels experts sobre el patrimoni artístic a respectar (fonamentalment l'obra de Juan de Ávalos), negociar amb la jerarquia eclesiàstica la presència, o absència, de la comunitat de monjos benedictins que hi habita, i, en fi un seguit de tasques i, de tràmits que semblen impossibles d'emplenar en els dos anys que queden de legislatura, si és que abans no es convoquen noves eleccions.