Són entre nosaltres. A vegades ens passa com a l'inquietant nen de El sexto sentido (any 1999; director, M. Night Shyamalan) que interpreta l'actor Haley Joel Osment (algú sap què se n'ha fet?): el nap-buf (que ara ja s'afaita) veia morts en la ficció; els vius d'ara i aquí observem aterrits, angoixats, desesperats, captadors de socis d'ONGs arreu. La plaça Catalunya de Girona és territori franc per aquests comercials sobre el terreny que venen bons propòsits fent servir tècniques pròpies dels repartidors de publicitat de bars i discoteques que els anys noranta es van fer seva l'avinguda Just Marlès de Lloret de Mar (la riera, per entrendre'ns), fins que l'Ajuntament se'n va atipar i els va fer fora.

Els captadors de les ONGs cada dia són més. Implacables, es col·loquen en cantonades estratègiques, en patrulles de dues o tres persones. Acostumen a dur una carpeta a la mà i una armilla més o menys cridanera del color corporatiu de l'entitat en qüestió (Metges sense fronteres, blanc; Oxfam, lila; Mans Unides, també blanc, etc.). Somriuen com si els hi anés la vida i són (o s'ho fan) simpàtics. I tots, absolutament tots, deixen anar la mateixa pregunta quan tenen la víctima acorralada: «Que tens (la protocol·lària tercera persona del singular ha passat a la història) un minut per a mi?».

Si t'atures, ets pell. Si dubtes, també. Si les ganes de no semblar mal educat s'imposen, marramiau! Que si una signatura per als nens del Sudan, que Mans Unides això, que si Oxfam allò i que si Metges sense Fronteres això i allò. Solen tenir els formularis d'inscripció a punt de disparar; i si abaixes la guàrdia t'arrenquen els vint dígits del compte corrent.

Les ONGs fan una feina encomiable, aquí i a molts altres països. Les ONGs són necessàries. I les ONGs necessiten estar ben finançades, perquè els professionals cobren i els projectes de cooperació són molt cars. Les ONGs són simpàtiques... fins que et topes vint-i-cinc vegades amb el mateix captador simpàtic de carrer que t'ha dit vint-i-cinc vegades «bon dia» amb un somriure interessat i que, si pot, et manllevarà vint-i-cinc minuts perquè et facis socis i que, si no te'n fas, et farà sentir malament per ser poc solidari. «No, no tinc un minut. Ho sento».