No entrin a les coves

Es veu que un dels nois -el més gran- complia disset anys i tots van voler celebrar-ho ficant-se a les coves i gravant el seu nom en una de les parets de roca. Per a ells era una mena de ritual que ja havien celebrat en altres ocasions. O sigui que dilluns 23 de juny, després de l'entrenament, van agafar les bicicletes i se'n van anar a les coves. El monitor no els va impedir fer-ho, recordant-los el rètol i el perill -o assenyalant el cel que amenaçava pluja imminent-, sinó que més aviat els va animar. I allà que se'n van anar els dotze nois i l'adult. «No entrin a les coves», deia el rètol ben visible a l'entrada. Tant era. Calia deixar la marca del noi que complia 17 anys en una de les coves més profundes. Calia tornar a celebrar aquest ritu d'iniciació que s'assembla molt al que feien els nostres avantpassats del Paleolític Superior, fa trenta o quaranta mil anys, quan es ficaven en el més profund de les coves i dibuixaven la silueta d'unes mans obertes. O traçaven signes estranys -vulves, penis, triangles, punts- que ens resulta molt difícil saber què volien dir. O pintaven cavalls que corrien, rinoceronts espaordits, bisons amb els budells a l'aire, rens de grans cornamentes, homes amb el sexe erecte, sang, fletxes. ¿I per què? Probablement per un desig de comunicar-se amb les forces ocultes de la natura -els éssers vius, els esperits dels morts, els animals que havien de ser caçats-, però també per un impuls molt semblant al que va portar els nens a ficar-se a la cova, només per celebrar els disset anys acabats de fer d'un dels seus companys dels Wild Boars. En l'era dels telèfons intel·ligents i dels bussos capaços d'organitzar un rescat pràcticament impossible, els éssers humans ens seguim comportant com els nostres ancestres del Paleolític.

Ara bé, dubto molt que el cap dels homes primitius, o la bruixa, o la dona que organitzava la cerimònia, o qui fos que decidia quan se celebraven aquells rituals, es fiqués en una cova si intuís que era perillós fer-ho. I menys encara si anava amb adolescents i amb nens, és a dir, amb persones més fràgils, menys experimentades i menys destres a l'hora d'enfrontar-se al perill (i això que qualsevol nen del Paleolític tenia una experiència del perill mil vegades superior a la que tenim qualsevol de nosaltres). Això és el que ens diferencia. Els homes primitius eren molt més cautelosos i molt més responsables: una vida jove i saludable era una vida que calia protegir al preu que fos. I per aquesta raó elemental ningú la posava inútilment en perill. Nosaltres, en canvi, estem acostumats a viure en un món que s'ha tornat massa segur. Si els joves britànics fan balconing, si hi ha gent que es dedica als esports de risc o a ficar-se al cràter ple de fumaroles d'un volcà per pur desig d'experimentar coses noves, és perquè volem coquetejar amb el risc per a sentir-nos vius. L'alcohol compte, sobretot en el cas del «balconing», és clar que sí, però també ens empeny aquesta necessitat imperiosa de viure una cosa que trenqui per complet amb la tranquil·litzadora sensació que tot a la vida està sota control. Volem viure sensacions fortes, sensacions que ens facin oblidar que portem una vida en general avorrida i confortable.

I una altra cosa més. Quants polítics actuals, des dels dirigents que van impulsar el Brexit, o Trump i les seves estrafolàries decisions, o els líders del Procés, no han actuat irresponsablement igual que va fer el monitor de l'equip de futbol dels nens tailandesos? Quants polítics no veuen un cartell que prohibeix ficar-se en una cova, sobretot en època de pluges, i així i tot s'entesten a guiar-nos a dins prometent coses que ells mateixos saben que mai podran ser reals? «No entrin a les coves», deia el rètol. Però ara mateix hi ha dotzenes de polítics pensant en com trobar una excusa per fer-nos arribar al fons més inaccessible de la cova. I si ens perdem, i si ens quedem atrapats, ja vindrà algú a salvar-nos.