A l'època de Narcís Monturiol, si se t'acudia fer un submarí, ho tenies fotut... Com que al Govern espanyol el teu aparell li importava un rave, te l'acabaves menjant. L' Ictineo II va acabar embargat. I l'inventor empordanès, pobre, va passar els últims anys malalt i arruïnat.
Al cap d'un segle i mig, qui ho dubta?, les coses són força diferents. L'Estat, sí, ja ha acceptat que els submarins són un invent necessari, però en comptes de buscar-se un Monturiol que els dissenyi, s'estima més optar per un clon del professor Bacteri. D'algú capaç de parir un estri tan admirable com el gloriós S-80 Plus. L'únic submarí del món incapaç de flotar.
Quan passa un daltabaix d'aquests, per sort, Espanya demostra tenir una capacitat de reacció a prova de bomba. «Ei, que el trasto no flota? Tranquils... Li allarguem deu metres l'eslora i tots contents. Això sí: tunejar-lo ens costarà el doble del previst i no el podrem aparcar al moll de Cartagena, perquè no hi cabrà. Però no passa res: amb setze milions d'euros més, deixarem els molls tan polits que fins i tot hi podrà venir a fer arrossades el Capità Nemo». Magnífic. Superb. Increïble.
Siguem seriosos... Per reciclar els submarins que no flotaven, teníem una solució molt més barata: posar-los rodes de tren i fer-los circular per les vies d'alta velocitat, entre alguna d'aquestes estacions tan estupendes on mai no puja gairebé ningú. Segur que el submaricarril estimularia l'increment dels viatgers i, vés a saber, potser així resoldríem dos nyaps sorgits dels dèficits de planificació i d'intel·ligència.
