Es diu que la memòria, fer ús de la memòria, pot alterar la realitat i convertir-la en ficció; seria allò que en català s'anomena posar-hi més pa que formatge. Sí, és tot un perill. Però surt al pas l'art de la fotografia, el fidel servidor de la veritat, de tota la veritat. I per això, en el seu dia, es va inventar una substància, l'hiposulfit de sodi, per fixar la fotografia, l'autèntica memòria individual, familiar, comunitària, nacional, i tot el que s'estima i es vol preservar per ser transmès amb precisió. I ara oblidem-nos d'aquells potineigs i arranjaments que pateixen molts originals per causa de ser massa verídics.
La veritat d'un poble no es retoca. Aquest és el missatge del llibre Vilobí d'Onyar, amb fotografia i text de Joaquim Puigvert, i subtítol «el pas del segle XX al XXI d'un poble rural». És el retrat d'uns setanta anys del pàlpit del poble i dels seus veïns, que han activat la seva geografia i la seva història. Ja es pot afirmar, crec, que Vilobí d'Onyar és el poble de Catalunya que més ha vist canviar la seva fesomia, al darrere de la modernització de les comunicacions: és afectat per un aeroport, una autopista, un Eix Transversal i un tren d'alta velocitat. És un laberint d'obres públiques, terrenys passats per la màquina i una contínua reconfecció del mapa, però el poble pot continuar proclamant «aquesta ànima és meva». L'obra de Puigvert explica amb imatges precises allò mateix que el dia de la presentació del llibre deia la gent del poble: «nosaltres en aquests indrets hi anàvem a collir els nostres bolets i ara hi arriben els nostres avions.»
Una fotografia no s'acaba quan escoltem el clic del dispar; és llavores quan comença la seva vida, el seu deixar rastre. És el testimoniatge que ara trobem, per exemple, en aquella soca de roure, immensa, que es va trobar al subsòl, en fer el clavagueram, i ara la foto desenterra la troballa i s'explica que aquesta soca es va enaltir fent-la ser protagonista del Tió de Nadal, a la plaça.
El llibre deixa oberta, esbatanada, la millor naturalitat i senzillesa, tant mostrant-nos el valor documental de l'extracció de la tosquija al terreny volcànic, com fent-nos veure el rigor del clima quan els nens anaven a col·legi amb esclops; i valora el món de l'aigua, la veïna de dues cares ben oposades: una, la maleïda dels aiguats (a Joaquim Puigvert l'Onyar se li va emportar bona part de la seva producció artística) i l'altra cara, l'amabilitat de la pesca de canya, tan present a les basses del poble i a l'Onyar; llegim els noms, ja escapolits, de carpes, bagres, tenques i barbs, tots ben recordats, però que ara ja no piquen. D'una altra manera, van picar ben fort les màquines d'obres públiques que llauraven a tort i a dret el terme municipal i anunciaven el canvi de segle, tal com diu el subtítol del llibre; va ser una època dura en què el poble en pes va haver d'assumir canvis inesperats, regiraments i, també, acumular paciències. Les obres del TGV van crear un problema: la Font del Frare va quedar soterrada, i un diumenge uns vilobinencs la van localitzar, amb l'ajuda d'una excavadora «per situar-la de nou al mapa i poder-la recordar millor». Dit d'una altra manera, per enyorar-la menys. Aquesta és l'entranya de la memòria.
Una visió tan completa com la que ens ofereix Joaquim Puigvert en el seu llibre ens ensenya magistralment que tothom, persona per persona, té molts valors per aportar, a tot arreu, per bé que només semblin un punt o un punt i coma, al treball de la gran escriptura de la Història del país.
