Francesc Eiximenis

Lluís Brines va fer la seua tesi doctoral sobre el pensament social, jurídic i polític de Francesc Eiximenis, un treball llegit en 2002 i publicada en 2004.

Brines ha recopilat tota la informació i documentació que fins a aquell moment es tenia d´aquest franciscà, revisant-la i actualitzant-la, cercant nous documents i descobrint algunes troballes interessants. El resultat de tot aquest treball de Brines ha cristal·litzat en dos blocs ben diferenciats: en primer lloc l´elaboració de la biografia de Francesc Eiximenis partint de la base documental existent i en segon lloc la sistematització dels documents obtinguts. En total, Brines transcriu en aquesta segona part de la seua obra 326 documents arxivístics i també fragments de les seves obres, butlles papals, referències biogràfiques en diversos llibres. Brines presenta també una actualització de les edicions de les obres de Francesc Eiximenis i un recull de les edicions en línia que hi ha ara mateix de les seues obres.

El llibre de Lluís Brines ha requerit, com ens diu l´autor, «una consulta arxivística complexa» a la recerca «de documentació en diversos arxius d´unes quantes ciutats», com València, Barcelona i Madrid entre d´altres.

Francesc Eiximenis fou conseller de reis de la Corona d´Aragó (Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I) i d´algunes de les seves mullers (en especial Maria de Luna, esposa de Martí I i filla espiritual seva, a qui dedicà una obreta en valencià coneguda com a Scala Dei). També tingué una intensa amistat amb el Papa d´Avinyó, Benet XIII, l´aragonès Pedro Martínez de Luna, a qui dedicà el Psalterium alias Laudatorium, una bella col·lecció de 344 oracions en llatí.

Nascut possiblement a Girona al voltant de 1330, Eiximenis estigué al convent franciscà d´aquesta ciutat i després al de Barcelona. També passà un temps al convent de Palma de Mallorca i vers el 1382 anà a València, on romangué 26 anys. El 1408 Eiximenis hagué de marxar de València a Perpinyà, on fou nomenat pel seu amic el papa d´Avinyó, Benet XIII, patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic (bisbe interí) de la diòcesi de Perpinyà. Allà acabà els seus dies l´abril de 1409.

A València, Eiximenis tingué una relació molt estreta amb els jurats o governants municipals medievals de la ciutat, als quals dedicà el seu Regiment de la Cosa Pública, una joia sobre bons consells per al govern. L´obra principal seva, Lo Crestià, una obra monumental en la nostra llengua, de 2.592 capítols, és una mena d´enciclopèdia de saber teològic.

Eiximenis fou amic d´Hug de Llupià i Bages, bisbe de València de 1398 fins 1427, a qui dedicà el seu Pastorale, un llibre de consells als bisbes per al bon govern de la diòcesi.

A València Eiximenis escrigué la majoria de la seua ingent obra en valencià, però també amb peces destacables en llatí. El propòsit vital d´Eiximenis fou posar el saber teològic i el saber en general a l´abast del poble, raó per la qual escrigué pràcticament tota la seua obra en valencià i no en llatí, com se solia fer en tractat d´aquests temes.

Eiximenis ajudà la ciutat i Regne de València en moments difícils, com el 1391, un any en el qual hi hagué el pogrom al barri jueu de València; o el 1396, en què uns missatgers dels consellers de la ciutat de València, encapçalats pel seu amic Ramon Soler, foren fets presoners a Barcelona. Aquell any escrigué Eiximenis una valenta carta al rei Joan I exigint el seu alliberament.

Eiximenis tingué un paper important en la comissió que redactà uns estatuts per a la unificació de les cases d´estudi de la ciutat de València en 1399. Aquests estatuts són l´antecedent més directe de la futura Universitat de València, fundada el 1492.

A més de la seva importància intrínseca en la història del Regne de València de finals del XIV i principis del XV, Eiximenis ens retrotrau a una època on l´Església valenciana vivia i defensava la nostra llengua. Que aquest llibre de Lluís Brines sigui una ocasió per a donar a conèixer la figura d´un personatge tan important per a la nostra nació i per a la nostra Església.