Ens hem tornat unes agendes amb cames. Com que percebem que fem moltes coses i ens sembla que la immediatesa personal, virtual i professional se'ns cruspeix, ho planifiquem tot, com si acotar-ho en un espai temporal perfectament calculat fos l'única manera de garantir que passi realment. Parlem amb la gent i, pam, busquem fixar dia, hora i lloc, empesos per l'ànsia d'assegurar-nos que la cita encaixarà amb la infinitat de coses que hem de fer. Vivim amb un ull posat a l'hora, a l'alerta del mòbil, als dies lliures. Som esclaus de la divisió entre lectius i festius, sense donar cap oportunitat a vulnerar els tòpics d'un i de l'altre. Estem tan obcecats amb els nostres horaris, amb les formalitats que es deriven les relacions socials, que no deixem marge a l'ocurrència, al possibilisme. Ho volem tancat i barrat, negociat i agendat. No volem sorpreses, perquè el nostre temps és or. Vols quedar? Sí. Quan? On? Només ens falta preguntar el perquè per poder posar-ho també a l'agenda, no fos cas que el motiu pequés de lleugeresa. Però arriba un dia que has de dir prou. Jo he dit prou. Totes i tots hem de dir prou. No podem gastar tant temps d'aquesta efímera existència predeterminant-ho tot, perquè si no vigilem invertirem més temps pensant com fem les coses que no fent-les. Torpedinem les agendes mentals, matem l'ansietat, tornem a improvisar. Com en aquelles tardes estiuenques en què eres capaç de mirar la tele, jugar a futbol i recórrer mitja ciutat a peu sense mirar l'hora ni una sola vegada. Trenquem el guió i llancem-nos a un univers de girs imprevistos. Sortiu al carrer sense nord, aneu a passejar sense destí. Només així els cafès tornaran a ser genuïns i els interlocutors parlaran sense pressa. Ens hem de rebel·lar contra la tirania del rellotge i de les agendes, perquè el temps és un dels nostres béns més preuats i no ens compensaran allò no viscut al final del camí. L'alegria de viure no es pot assenyalar al calendari, o encaixar-se en una planificació setmanal. Simplement s'exerceix, sense rèmores ni condicionants, sense posar-li terminis ni relativitzant-ne els efectes. Fixeu-vos en aquelles i aquells que ho practiquen: tenen un somriure diferent, més viu i autèntic, dibuixat al rostre. I això és perquè en temps d'inhibició de les emocions i de màscares virtuals, deixar que les coses flueixin és el més semblant a la felicitat.