Fa poc, una noia explicava a Twitter que el seu germà de 17 anys tornava de matinada a casa seva, i en creuar-se amb un grup de noies que sortien d'una festa, va pensar que podia intimidar-les o espantar-les i va creuar a l'altra banda del carrer. La noia elogiava la conducta del seu germà i concloïa amb un fervorós «Hi ha esperança». Com és natural, el tuit va desencadenar una cadena de reaccions, a favor i en contra, amb els habituals insults i sortides de to i crits histèrics. Però el debat de fons, malgrat tot, va ser interessant.

Alguns comentaristes oposats al tuit van raonar que creuar de vorera suposa menysprear les noies i considerar-les éssers inferiors incapaços de defensar-se, cosa que en el fons equivalia a ressuscitar les actituds més reaccionàries del passat pel que fa a les dones (les dels capellans i monges de la postguerra, per exemple, o les dels antics manuals d'urbanitat que les consideraven unes «donzelles indefenses sempre en perill»). «És que el teu germà és un orc que fa tres metres?», preguntava amb sorna un d'aquests crítics. Altres comentaris adduïen que el nombre de violacions que es produeixen a Espanya és dels més baixos d'Europa, i que cert feminisme radical està fomentant l'histerisme -usant tuits com aquest- per culpabilitzar tots els homes de ser uns violadors potencials. I altres comentaris raonaven que n'hi havia prou de canviar el germà de 17 anys per un marroquí o un gitano perquè aquest tuit benintencionat es convertís immediatament en un pudent tuit racista.

En la polèmica, com era inevitable, també van apuntar el morro els habituals energúmens que van acusar el germà que havia canviat de vorera de ser un idiota i un calçasses. I de seguida va sortir a la llum l'improperi «planxacalces», que és l'insult preferit d'aquests homínids quan pretenen burlar-se dels homes que intenten adoptar una conducta acurada cap a les dones. «Quin gran noi és el teu germà. Està ben entrenat per plegar les calces després de planxar-les», deia un d'aquests neandertals. Per a aquesta classe de subjectes, planxar ja és en si mateix una activitat pròpia d'éssers inferiors. I no diguem ja quan un planxa les calces de la seva parella o de la seva filla o de la seva mare. Això és el súmmum de la degradació i de la ignomínia a què pot arribar un home en aquesta vida. Ells, per descomptat, no planxen mai. Quan es volen arreglar una mica, fiquen la roba sota el matalàs, es tomben a veure un partit de futbol mentre es beuen la seva copeta de Soberano -collita vintage- i tot arreglat.

Malgrat aquestes barbaritats, el debat va resultar interessant, però no per aquests insults de bordegassos incorregibles, és clar, sinó perquè les dues parts que debatien amb serietat van demostrar tenir cadascuna la seva part de raó. Abans de res, el que explicava la noia sobre l'experiència viscuda pel seu germà (fos o no un «invent» dels que tant abunden) era una experiència que qualsevol home ha de conèixer per força. Jo mateix he sentit la por d'una dona amb la qual he coincidit, de nit, en un carrer solitari. Recordo tan bé l'escena que sento encara el taloneig precipitat de la dona i sóc capaç de situar-la en un tram concret de carrer, amb la llum exacta del fanal i el cotxe negre aparcat.

Però el que recordo sobretot és la sensació física de por que de sobte va començar a irradiar aquella dona que intentava caminar al més de pressa possible, però sense fer veure que estava nerviosa ni de bon tros que tenia por (per un moment vaig arribar a creure que caminava sense moure's del lloc). Cada dia oblido -oblidem tots- milions de coses, però aquesta escena, i moltes altres semblants, segueixen en la meva memòria. I què vaig fer aquella nit? Doncs el mateix que va fer el germà de 17 anys del tuit: vaig reduir el pas, em vaig canviar de vorera i vaig deixar que la noia desaparegués carrer avall. Vaig ser un idiota i un calçasses, sens dubte. I un ridícul planxacalces, és clar, que aquella nit va rebre l'entrenament adequat per plegar les calces de la seva parella després de planxar-les.

Es miri com es miri, la por existeix i moltes dones ho passen molt malament quan han de tornar de nit a casa seva i es veuen obligades a passar per un carrer solitari. Que una dona tingui por no és un «invent» ni una fabricació histèrica de certes feministes que volen manipular els fets. Això és indiscutible. Però al mateix temps, convé reconèixer que hi ha una campanya per part de cert feminisme molt radicalitzat per fomentar la idea que les dones viuen sota una amenaça constant, en una societat patriarcal feta a la mida d'uns homínids amb un mocador de quatre punts nuat al cap. Qualsevol que tingui dos dits de front hauria de veure que les coses no són així. No vivim en un món de violadors, no. I tampoc vivim en un món en el qual una dona pugui tornar de nit tranquil·la a casa. I això és una cosa que només poden arreglar els planxacalces.