Pedro Sánchez va traçant una ruta que es bifurca des del primer moment. D'una banda, la demonització de la dreta -PP i CS-, a la qual pretén situar fora de la legitimitat democràtica. Les seves paraules en seu parlamentària en contra de Rivera -a qui va acusar de dirigir un partit d'extrema dreta- van més enllà de l'exabrupte, propugnant un cordó sanitari i una separació entre amics i enemics. És una tàctica perillosa perquè s'enquista en el caïnisme d'un país que abusa de l'insult groller i alimenta la rancúnia amb excessiva facilitat.

D'altra banda, els consensos es construeixen amb el nacionalisme, mentre es colonitza l'espai ideològic de Podem. És a dir, el PSOE se sent còmode en l'àmbit de les polítiques identitàries que, gairebé per definició, apel·len a una falsa pluralitat: una suma de cultures acotades en lloc de l'articulació d'un país en comú. Tot això amanit amb una bateria de gestos simbòlics que busquen radicalitzar l'oposició: mesures tendents a incrementar la despesa pública dins dels estrets marges que ofereix la Unió Europea i reformar algunes lleis -com les educatives- en un sentit que casa bé amb les demandes del votant d'esquerra i, en canvi, incomoda els més conservadors. El seu temps de govern no pot ser llarg -a tot estirar, els dos anys que resten de legislatura-, de manera que les decisions tàctiques han de prevaler sobre qualsevol altre tipus d'actuació. Veurem pujades d'impostos, però no un nou model fiscal. Veurem millores concretes en determinades polítiques socials, però no un pla de reformes sòlides per consolidar la seva viabilitat. Potser aprovi un minirègim fiscal específic per a les Balears o anunciï obres al corredor mediterrani, però ni pot pactar un model de finançament autonòmic que acontenti tothom ni el dèficit públic donarà per a grans inversions ferroviàries. Anunciarà una votació a Catalunya per canalitzar el Procés, però difícilment tindrà temps de fer-la.

Catalunya, de fet, continua sent un autèntic polvorí per a la política espanyola. Consumeix totes les nostres forces, perquè suposa també el retorn de molts dels nostres dimonis. Sánchez ha fet seu l'acostament al conflicte català que preconitza el PSC i que passa per sedimentar algun tipus de bilateralitat en la relació Madrid-Barcelona, ja sigui per via d'una disposició addicional a la Constitució -la coneguda com a «via Herrero de Miñón»- o senzillament de facto, votant un nou estatut o, fins i tot, si els números donen, una nova constitució. Es tractaria, en tot cas, de consolidar la idea d'un demos aliè, o com a mínim singular, pel que fa a la nacionalitat comuna. El PNB, sempre atent als corrents subterranis de la política espanyola, sembla avançar en una línia similar plantejant una perillosa distinció entre nacionalitat i ciutadania, això és, entre ciutadans de primera i de segona classe. Per descomptat, ni una hipotètica majoria parlamentària ni un plebiscit popular han de dotar de credencials democràtiques plenes una realitat jurídica tan profundament divisiva.

La necessitat imperiosa d'arribar a consensos exigeix al seu torn recuperar la confiança, és a dir, afirmar la lleialtat. No és una feina fàcil, a la vista del que ha passat en els últims anys: el moment populista que recorre Europa, les contínues provocacions a les quals ha hagut de fer front l'Estat de Dret. Però, lògicament, les solucions han d'arribar per una via diferent a l'immobilisme, que no té ja recorregut. La política actual necessita relats, si pot ser inclusius, si no volem cedir a la retòrica del victimisme. Seran capaços Pedro Sánchez i el PSC d'habilitar el Procés sense caure en una falsa pau? Fins a quin punt som víctimes -la societat catalana i l'espanyola- de la propaganda de les elits i de la seva tergiversació interessada? L'única solució viable consisteix en el camí belga d'una ruptura sense ruptura o, per contra, cal esperar vies imaginatives que afavoreixin la pluralitat i el respecte a la diferència dins d'un mateix territori? Més Bèlgica o més Canadà, per citar dos exemples -un fracassat i un altre d'èxit? I hi ha possibilitat d'un acord que ja no tingui en compte els drets i els sentiments de la Catalunya no nacionalista? Resulta difícil saber-ho. Sánchez entra en territori desconegut amb la mateixa desimboltura amb què ha canviat de socis més d'una vegada. El poder, ja ho sabem, constitueix el millor afrodisíac.