Cap a les quatre de la matinada, una xancleta, la del peu esquerre, va despertar a la del dret per dir-li que mai arribarien a sabates, tal com els havien promès en la campanya electoral.
- L'ascensor social -va continuar- se n'ha anat a fer punyetes: si neixes xancleta, mors xancleta.
Es trobaven les dues sota el llit del seu amo, un ministre que les havia adquirit per quatre euros al mercat del poble en el qual estiuejava. La xancleta del peu dret va intentar donar ànims a la seva companya fent-li notar que potser era preferible ser la xancleta d'un ministre que la sabata d'un subsecretari.
- Però al final d'agost -va respondre l'esquerra- acabarem al contenidor de plàstics, entre ampolles d'aigua, bosses del Dia i condons usats.
El ministre, que havia escoltat la conversa a causa d'un atac d'insomni, va treure el cap per sota el llit i els va dir que no es preocupessin, que quan acabés l'estiu les portaria a Madrid i aniria amb elles al ministeri, com si fossin sabates. Les xancletes no van dir res perquè no parlen amb els éssers humans. De fet, els va estranyar que l'home es dirigís a elles. En això, l'esposa del ministre es va despertar i li va preguntar què dimonis feia.
- Estava somiant -va dir ell.
- Somiant què? -va inquirir ella.
- Que les xancletes es lamentaven de no arribar a sabates, malgrat les promeses electorals que els havíem fet.
- Tu amb qui has de complir no és amb les xancletes, sinó amb els teus votants.
- Amb els meus votants ja ho he intentat, però no em surt -va argumentar el ministre-. No es donen les condicions objectives. Satisfer les xancletes, en canvi, seria tan senzill...
Quan el matrimoni va tornar a adormir-se, es va despertar la xancleta esquerra i li va explicar a la dreta que havia somiat que el ministre les portaria a Madrid. Au, va!, dorm, que demà tenim feinada, li va dir la dreta, i per fi es va fer la pau al dormitori.
