Quan t'assabentes que una parella amiga acaba la relació, notes que el paisatge quotidià pateix un trasbals. Com si el món fos una miqueta més insegur. Com si el terra tremolés, durant un temps més o menys llarg, depenent del grau d'amistat amb la parella citada. I en l'improvisat combat de boxa que es pot iniciar, tens moltes paperetes, si mantens l'amistat inicial que tenies al principi, de ser l'enemic etern de l'altra part de la parella, encara que vulguis continuar l'amistat amb tots dos.

Quan la teva relació és la que desapareix, t'assalten sensacions molt semblants a la pèrdua física d'un familiar que estimaves molt. Si duus anys amb aquella persona, et sembla que tot l'aprenentatge; l'edifici que basties amb ella, s'ha esfondrat. Que al teu voltant tot són runes. I que l'esforç en comú, durant tant de temps, no ha servit per res. Esforç inútil. Esforç balder. Una sensació falsa, perquè allò construït ha estat un edifici de sentiments meravellós, una convivència amb molts moments per recordar. En alguns casos, amb uns infants que valen un univers, i que segur, són la millor cosa que heu fet en el món. I un gran motiu per continuar endavant.

El dolor és inevitable. Perquè no som psicòpates de sèrie americana. Perquè ens afecten els cops de la vida. De l'atzar. De la fortuna. Perquè estem fets de músculs, records i nervis. Som fràgils i vulnerables. Ens dolen les expectatives trencades, el dolor i la mentida. Durant un temps, veiem el got mig buit. Els més sensibles, poden caure en una depressió, que com una segona pell, els acompanyarà massa temps. Superar un trencament és vèncer la pèrdua d'una convivència i un ideal. Una història que va començar tan bé, una relació tan dolça: la teva gran història d'amor. Tirar endavant. Sobreposar-se. Superar els fracassos per trobar la drecera, és ser adult en una societat a on els impulsos que trobem són d'una manca de maduresa preocupant. Ser guais, fer posturetes a les xarxes socials, ser el rei de l'Instagram, no et fa ser millor, més format o més culte: et fa ser modern. Però la modernitat sense la maduresa és un vestit buit. Un embolcall molt bell, que amaga el no-res. Aprendre que els errors ens fan millorar, no és una frase d'autoajuda: és una necessitat.