Heus aquí un fet. Cada any, al novembre, en un lloc de Delaware, se celebra el Campionat Mundial de Llançament de Carbasses. Amb catapultes de fabricació casolana que arriben a mesurar quinze metres d'altura, o amb canons d'aire comprimit que semblen monstres de Transformers, o amb bombes centrífugues amb aspecte d'artefactes bèl·lics retrofuturistes, del tipus Mad Max, els participants concursen per veure qui aconsegueix llançar més lluny una carbassa (les varietats de carbassa que semblen funcionar millor són la Casper i la Lumina). Les normes són molt estrictes. Si una carbassa explota en l'aire, resulta desqualificada. Si una carbassa es queda encallada en el canó d'aire, resulta desqualificada. El rècord del concurs l'ostenta un granger que va aconseguir fer un llançament de 1.430 metres.
El concurs té els seus riscos. Fa uns anys, una de les catapultes va tenir una fallada que va llançar una peça metàl·lica en comptes d'una carbassa. La peça es va estavellar contra el cap d'una de les integrants d'un equip de televisió que estava filmant el concurs. La dona - Suzanne Dakussian- es va salvar de miracle. En altres ocasions els ferits han estat els jutges que mesuraven els llançaments. Però tot i així, cada any es reuneixen 20.000 persones per veure el campionat. I cada any, al novembre, quan arriba l'època de la recol·lecció de les carbasses, les carreteres americanes s'omplen d'artefactes rodants muntats sobre tractors i furgonetes i carcasses metàl·lics. Tots tenen aspecte d'escarabats mutants. Tots creuen el país rumb a Delaware. Tots van al Pumkin Chunkin, com l'anomena la gent.
Per què? Les catapultes casolanes costen molts diners -algunes fins a 750.000 dòlars-, però el concurs no té més premi que una estatueta i un guardó. No hi ha recompensa en metàl·lic. És a dir, que els concursants es gasten una milionada en l'artefacte -i després en el transport-, només pel desig de participar en un concurs que no els reportarà més beneficis que una modesta satisfacció de l'ego, o, dit d'una altra manera, un petit ego-trip. Vanitat de vanitats, sí, però el concurs té els seus defensors acèrrims. En un sopar universitari, un professor de ciència política em va explicar que cada any reservava les seves vacances de Halloweeen per anar a veure el concurs (no li vaig preguntar si algun dia pensava muntar una catapulta al jardí del darrere de casa, per poder participar ell mateix en els llançaments). Aquell professor no era un pelacanyes (era amic i col·lega del general Petreaeus, per llavors director de la CIA), però gaudia molt més parlant del concurs de llançament de carabasses que de la teoria política de Hannah Arendt. Per què? Un altre misteri. Potser aquell professor s'havia cansat ja de la seva llarga i avorrida carrera acadèmica. O potser havia descobert en aquella competició absurda una mena de clau de la nostra època, una mena de pedra de Rosetta que ens permetia interpretar el que som i el que fem. No ho sé. El cas és que recordo molt bé l'emoció amb què aquell home em parlava de l'American Chunker o de la Yankee Siege, i com em descrivia els seus complicats braços articulats i les seves torretes que semblaven arribar fins al cel. I sobretot, recordo els seus ulls humits quan m'explicava el silenci expectant que envaïa la multitud cada vegada que aquells escarabats mutants s'alineaven a la vora del camp i es disposaven a llançar les seves carbasses contra el buit (i també, suposo, contra l'univers sencer, és a dir, contra l'infinit, és a dir, contra l'eternitat).
Pumkin Chunkin. Campionat Mundial de Llançament de Carbasses. Artefactes que costen una fortuna i que només serveixen per llançar una carbassa a l'aire (si no fallen i deixen anar una peça metàl·lica que acaba impactant contra el cap d'una espectadora). Aquesta setmana he recordat aquest concurs i el professor de ciència política que era un dels seus entusiastes. Sobretot en veure que des dels dos bàndols de l'escena política s'estan fent declaracions -sobre els immigrants, sobre les sentències judicials, sobre la monarquia, sobre els taxistes, sobre la lliure competència- que responen al mateix desig de muntar una representació truculenta de llançament de carbasses. Només que en aquest cas les carbasses estan camuflades d'idees polítiques, encara que segueixin sent carbasses (això sí, unes de la varietat Casper i altres de la varietat Lumina). I tot per veure qui arriba més lluny en el llançament. I tot per veure qui fa més por. I tot per veure qui munta l'espectacle més cridaner i més retrofuturista (entre Transformers i Mad Max, clar que sí). El públic, de moment, aplaudeix i rugeix i observa expectant. Fins que un dia, en comptes de carbasses, d'aquests dos exèrcits d'artefactes mecànics, ben alineats cara a cara, comencin a sortir peces metàl·liques que ens destrossin el crani. Espereu-vos i veureu el Pumkin Chunkin que aquell dia organitzem aquí.
