Es poden manifestar en qualsevol moment, com el reflex que t'irromp al rostre quan apartes la mà d'una sobreexposició solar. Al llarg d'un dia, te'n trobes molts. N'hi ha de protocol·laris, els que esgrimeixes cara al públic o com a reacció a una cordialitat; n'hi ha de còmplices, perquè es vinculen a una ocurrència o a una coincidència; n'hi ha d'espontanis, que emergeixen per un inesperat, per una màgica suma de circumstàncies o empaties. Els somriures formen part de la nostra rutina, dels nostres costums. La seva absència ens alerta d'estats d'ànim, i la seva insistència ens fa conscients de moments i etapes. L'associem a contextos, a natures vives. Una tarda d'estiu qualsevol on tot sembla conjurar-se per fluir, la sensació infantil d'haver descobert al·licients inèdits, la satisfacció de comprovar que el mirall et torna a tu i no a aquell altre. Quan mires el teu propi somriure, en la indagació del seu grau de veritat, hi ha la resposta a preguntes que potser fins ara no t'havies atrevit a formular. Quan somrius per convicció, ets més tu mateix del que ho has estat mai, perquè porta implícita la derrota dels monstres que t'assetgen. Quan predominen al teu entorn, els acceptes com a propis, perquè et saps part d'una coreografia col·lectiva. Quan els dibuixes per dins et sents afortunat, perquè aquells que no ensenyes són una finestra a tu mateix.
Li donem, al somriure, propietats curatives, i també ens serveix per disfressar les llàgrimes contingudes. A vegades somrius a la vida per no plorar-li, perquè et sents amb la força suficient per desafiar els seus efímers. Però el millor somriure, al final, és aquell que es reflecteix, o es contagia, a la persona que realment t'importa. De cop i volta, li dius alguna cosa, poses l'accent en una virtut, que per a ella és important. No ho dius per quedar bé; ho dius per convicció, perquè et surt de dins, perquè ho creus sense fissures. Ho dius i s'activa un meravellós engranatge imaginari que fa que la persona s'il·lumini. És una llum genuïna, nítida, la seva millor expressió. Somriu amb franquesa, somriu de felicitat. Tots dos ho feu. És en aquest moment exacte, quan encertes a dir una veritat des de la més profunda de les intimitats, que constates una certesa: hi ha somriures aliens que sempre, sempre t'importaran més que el teu. Perquè saps que faries qualsevol cosa per preservar-lo, perquè saps que és un somriure compartit.
