13 de agost de 2018
13.08.2018

Tres tristos tòpics

13.08.2018 | 06:00

De les collonades que els famosos aprenen a repetir potser la més tonta sigui la de «viure cada dia com si fos l´últim de la meva vida». Vaig conèixer persones la vida de les quals va acabar molt aviat per viure cada dia com si fos l´últim. Convé deixar alguna cosa per a l´endemà. Per saber això cal pensar, si més no una mica.
Quan cantants jovenetes, actors motivats i en la trentena que treballen en activitats del capitalisme agressiu diuen la frase solen acompanyar-la amb una guarnició d´emocions i sensacions successives i a bon ritme per omplir tot el lapse que triga la Terra des que el Sol està en el punt més alt sobre l´horitzó fins que torna a estar-ho.
Aquesta capacitat de sentir i entendre té més a veure amb la vida dels primers dies que amb la dels últims. Quan tenen pel seu cap, els nadons van a la cadira com sentinelles, absorbint el món pels cinc sentits. Dubto que res iguali la intensitat dels primers dies, ni dels primers anys, per això en l´adolescència cal apujar tant la dosi i pagar l´entrada al parc d´atraccions on es viu catàstrofe sense mort: caigudes lliures sense impacte, pujades i baixades al tres i no res de l´accident, girs, salts, vols que equivalen a un cos adult en sopols que fan riure els nadons als braços dels pares.
També s´ha traslladat a l´estil testimonial i egoista de les xarxes socials una altra collonada que no fa tant fàstic com la de «sentir papallones a la panxa» que defineix l´enamorament (papallones aletejant agòniques abrasades pels sucs gàstrics) i és la de viure «en una muntanya russa emocional» com si passar de l´eufòria a la tristesa, ràpidament i amb freqüència, entusiasmés, en lloc de ser una malaltia mental greu i desgraciada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema