Vagi l´escrit per la gent que defensa els catalans presos. Sigui, també, per recolzar els que es manifesten i emplenen carreteres i avingudes. Quatre línies per defensar la força de la gent. Poder que no està relacionat amb cap violència sinó amb la terrible saviesa de l´ordre. Control clandestí. L´Estat no perdona el seu error. Haver enviat la policia a buscar paperetes va ser definitiu. Sovint, les coses més senzilles funcionen. Milers de Guàrdia Civils, d´infiltrats i confidents de tot tipus de calatge -el CNI- i els serveis ultrasecrets i les clavegueres de l´Estat; amalgama important d´inspectors i comandaments, no van localitzar cap urna. No era una arma de destrucció massiva. Cadascú es deutor dels seus caps. Hi ha territoris en els quals, com pitjor ho fas, quan menys resultats obtens, més amunt et promocionen. És la llei. La llei, de vegades, és un erm. Definitiu. Està escrita. En qüestió d´un any, els catalans hem vist com s´aplica. A partir d´un eix ben fixat, la llei pendola. Rellotge sinistre. La màquina està ben greixada. Hi ha catalans que treuen torxes i desfilen sota tambors i gralles, focs d´artifici i festa. Cada any, els catalans, tossuts, s´apleguen per reivindicar qüestions polítiques. Quina bestiesa! Sortir al carrer per defensar un projecte polític, de cop, està mal vist. És considera protodelictiu. Mentrestant, l´extrema dreta creix i s´alimenta d´un tòpic repetit manta vegades: a Espanya no existeix. No és tracta de franquisme sinó d´admetre que, de l´ou de la serp, n´ha nascut un monstre semblant a la Medusa. Seguint amb tòpics: els cristians afirmen que la gràcia del diable és fer creure que no existeix.
