Lamentava l´altre dia Carles Puigdemont que la Unió Europea -unionista, com el seu nom indica- no doni suport a la secessió de Catalunya, però això és normal, home. Sonaria estrany que una Unió d´Estats afavorís la desunió, ni que sigui a l´interior d´un d´ells.
L´actual Unió Europea (UE) va néixer precisament per evitar que Alemanya i França persistissin en el seu històric costum de tirar-se els plats pel cap, amb el resultat més aviat infaust de dues guerres mundials. Mal que bé, aquest objectiu s´ha anat complint amb l´abolició de les duanes i la lliure circulació de persones i mercaderies; per més que el propòsit d´arribar a una unió política segueixi sent una quimera.
No sembla casual que alguns dels països més poderosos del món portin l´adjectiu «unit» o la paraula «unió» en les seves denominacions d´origen. Les dues superpotències en temps de la Guerra Freda, per exemple, es diferenciaven en gairebé tot excepte en la seva comuna condició d´unions. En una cantonada del ring feien guants els Estats Units d´Amèrica i, en l´altra, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
A la difunta URSS li ha pres el relleu a Europa la UE, que funciona molt més eficaçment des del punt de vista econòmic i social tot i estar patint la fugida d´un dels seus pesos pesants.
Paradoxalment, l´ara separatista és un país que també apel·la als avantatges de la unió en la seva denominació oficial del Regne Unit. A punt va estar de deixar de ser-ho, certament, amb el referèndum d´Escòcia que els partidaris de l´aliança van guanyar per un marge no massa folgat de nou punts. Coses de l´exprimer David Cameron, que professava una estranya devoció als referèndums i no va parar d´embolicar fins que va triomfar el de sortida de la UE.
Potser els britànics estiguin experimentant en la pràctica els problemes que porta amb si la desunió. Ficats en el carreró de difícil sortida del Brexit, alguns d´ells consideren potser ara els problemes d´anar per lliure en un món sense fronteres -i amb molts xinesos- com l´actual. Tant és així que alguns mitjans, generalment de la branca progressista, han començat a reclamar tímidament un nou referèndum que permeti als ciutadans corregir la malifeta.
Si això passa amb el complexíssim procés de separació del Regne Unit (que aquest sí que és tot un procés kafkià), fàcil és imaginar que a la UE no susciti precisament entusiasme la idea que Catalunya obri un nou front a la Unió.
No només es tracta que la disgregació d´un Estat vagi a contracorrent de la idea fundacional d´Europa. Pitjor encara que això, una secessió com la catalana obriria la caixa de Pandora perquè altres territoris del continent s´animessin a seguir l´exemple. Còrsega o Bretanya a França, la misteriosa Padània a Itàlia, Escòcia i Irlanda del Nord al Regne Unit i qui sap si fins i tot la rica Baviera a Alemanya són alguns dels casos que no convé esmentar.
Per aquest motiu sorprèn una mica el desencís expressat l´altre dia per Puigdemont, expresident de la Generalitat, davant la gèlida actitud de la UE respecte a una eventual independència de Catalunya. Sembla lògic, en realitat, que una Unió vegi amb desconfiança els que han fet bandera del menyspreu a l´«unionisme». Dels United States ja ni en parlem, és clar.
