Deia fa uns dies Isona Passola, la presidenta de l´Acadèmia de Cinema Català, que filmar en la llengua pàtria és molt difícil. Ni que ho digui, però, siguem sincers, les primeres que posen bastons a les rodes són les administracions catalanes, a les quals això del cinema fet amb la llengua se la porta bastant fluixa. Bé, sempre que el projecte no tingui cap relació amb la nostra o amb productores afins, clar, amb les quals, atenent a l´habitual falta de transparència i coherència administrativa, els requisits -a priori- semblen ser sempre desiguals. Explico dos casos que he viscut de ben a prop.

El primer és Sant Martí, film pendent d´estrena comercial del qual soc coautor. Sense ànim de semblar un ploramiques, he de dir que l´ajuda més gran que el projecte va aconseguir per poder ser filmat va ser privat, tant financer com logístic. I gràcies. L´administració pública, local i autonòmica, que no està obligada a finançar cap pel·lícula, que quedi clar, va ignorar el projecte quan vam sol·licitar algunes almoines. Sense problema. Però quan veus cap a on van la majoria d´ajudes i, encara més, com també la majoria de festivals i premis del país promocionen abans els films de fora o com a molt els de la capital, vilipendiant directament tot allò que ve de províncies, llavors, quan es fan segons quins brindis al sol, a mi se m´infla la massa testicular.

El segon cas és l´adaptació que, des de l´associació La Ceba Films, fa anys que intentem abordar sobre el poemari de Carles Fages de Climent La balada del sabater d´Ordis. Aquí, almenys, sí que ha caigut algun suport públic, excepte de la Diputació i la Generalitat, no ens flipéssim, que per petits projectes, o et subvencionen amb uns condicionants que voregen la usura o directament al cul s´hi pixen. Malgrat tot, la problemàtica més surrealista és aconseguir permisos per filmar, com per exemple al Parc Natural del Cap de Creus, on la seva responsable AA, amb ínfules de senyoreta Rottenmeier, ens va arribar a exigir que l´havíem de convèncer de com de supertxatxi promocionaríem els valors del paratge, tot això després de negar-se a rebre´ns com a persones adultes per exposar-li bé el projecte o de fer-li arribar un dossier explicatiu on li descrivíem les meravelles de la terra i l´especial vinculació amb l´obra literària original. Potser si haguéssim reduït el text i afegit algun dibuixet per acolorir, la resposta hagués estat una altra.

És trist no ser John Carpenter, Clint Eastwood o fins i tot Isabel Coixet, mira, però encara ho és més intentar aixecar pel·lícules en català amb pressupostos de riure i sense posseir la marca d´autenticitat cinematogràfica que atorguen certes escoles de Bacelonàrnia com per, a sobre, haver de lluitar contra una administració que la majoria de vegades et barra el pas amb filibusterismes de mal xinat. No és que exigeixi un tracte preferent però una mica d´empatia i sensibilitat no estaria malament. A la merda.