El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, passarà a la història per aconseguir fites inèdites en el període democràtic. Va ressorgir de les cendres i, després de ser defenestrat pel seu propi partit amb unes formes molt maldestres, va aconseguir tornar a dirigir les regnes del PSOE. Va intentar en dues ocasions ser president del Govern, sense èxit, en un any convuls amb dues eleccions generals (operacions també inèdites) i no va ser fins a la tercera que va assolir la presidència de l'Executiu amb un rocambolesc pacte a totes bandes, exceptuant PP i Cs. Ara, quan la Fiscalia i l'advocacia de l'Estat han presentat els seus escrits d'acusació contra els líders del procés, Pedro Sánchez s'ha convertit en l'ase dels cops d'un costat i de l'altre, assumint dos papers de l'auca totalment contradictoris. Per una banda, el PP l'acusa d'haver pressionat els advocats de l'Estat perquè retiressin l'acusació de rebel·lió i la rebaixessin a sedició. Per l'altra, Quim Torra i Roger Torrent el qualifiquen de «còmplice de la repressió» perquè la Fiscalia reclama que la condemna sigui per rebel·lió amb penes de fins a 25 anys de presó. Quan els protagonistes d'aquesta història haurien de ser uns altres, Sánchez s'ha situat enmig de la tempesta i ha fet bona aquella antiga dita: «Fes que parlin de tu, encara que sigui malament».
