Si vas a Israel t'adones que, en certa manera, l'Estat ha fet del conflicte amb els palestins un eix transversal de la seva existència. A Israel gran part de les infraestructures es construeixen o es deixen de fer en funció de si serveixen per consolidar l'ocupació o per degradar els barris àrabs. Sense els palestins, l'exèrcit israelià no podria tenir el pressupost que té ni podria ser la font de recaptació d'ingressos que és avui, mercès a les simpaties que desperta, especialment entre els americans. I sense els palestins, els jueus ortodoxos no podrien exercir el paper de guardians dels llocs sagrats davant l'amenaça de l'heretge musulmà. El desenvolupament urbà no es fa per una qüestió simple de creixement de les ciutats, es fa també i molt especialment per ocupar l'espai que abans ocupava l'altra. I així, allò què va començant essent un conflicte barreja de religió i de defensa de la terra ara és motor d'economia i de raó de l'Estat.

A l'altra banda, i en una proporció menor, també passa el mateix. El turisme que va als territoris ocupats no ho fa precisament per contemplar el paisatge, tenint en compte que allò segueix essent un sequer, sinó per simpaties polítiques i ideològiques. Els ajuts internacionals que reben, i que els permeten subsistir, no són per a una inversió a mitjà termini. Tot gira a l'entorn del conflicte.

I des d'aquí, sense pretendre cap comparació, entre altres coses perquè allà les paraules massa sovint se substitueixen pels trets, és cert que hom té la sensació que l'Estat sense la fractura catalana tindria més dificultats per justificar la seva acció política, que al cap i a la fi és molt minsa. No cal dir que gràcies a les demandes de Catalunya hi ha formacions polítiques que han fet un forat a Espanya, impulsant l'odi i el conflicte. Aquest és el risc, que ningú vulgui solucionar el problema perquè acaba vivint d'aquest.

Malgrat les distàncies, però també com els palestins, a casa nostra fa ben bé vuit anys on tot gira a l'entorn del procés independentista, sense que hi hagi res més al darrere. Nosaltres, vulguem o no vulguem, també formem part del risc, el d'eternitzar el conflicte perquè ja ens va bé a tots.