El divendres 2 en aquest diari l' Albert Soler feia broma sobre com en Comín ha aconseguit viure sense treballar. Potser fora bo recordar la frase d'en Francesc Pujols «perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades (..) i els oferiran hotel (...). Al cap i a la fi, més valdrà ser català que milionari». Encara no hi hem arribat però alguns semblen haver-ho assolit. Per això, pel privilegi i moltes altres coses, em sento traït quan em parlen d'exiliats. Preguntin als exiliats de la guerra si ho tenien tot pagat. És aquesta història paral·lela, lluny de la realitat, que ens expliquen en tots els temes i que tant de mal fa. Però bé, avui toca parlar del judici, de les acusacions als polítics presos.

Ja tenim les qualificacions de la fiscalia i l'advocacia de l'estat pels polítics sota judici i empresonats. Saben que estic en contra de l'acusació pel delicte de rebel·lió, de la presó preventiva excessiva i ara de les penes que demanen, que em semblen totalment forassenyades, però em pregunto, tot el que va passar la tardor passada no va ser res? Em sembla que haurem d'anar a les hemeroteques per veure el que va passar els dies 6-7 de setembre al Parlament. Es van saltar les lleis i van derogar de facto l'estatut i la constitució? Van conculcar els drets de l'oposició i es van saltar el que deien els lletrats del Parlament i l'òrgan de garanties estatutàries? I quan el tribunal constitucional va dir que les resolucions eren il·legals, van acatar la sentència? La convocatòria del suposat referèndum es va fer legalment? La declaració de la DUI va ser un acte legal? Totes aquestes preguntes ens les hem de fer perquè els independentistes continuen dient (per boca del president del Parlament i del de la Generalitat) que no van fer res mal fet i que per això haurien de ser absolts sense més. Un cop més ens trobem entre el discurs èpic (la fugida endavant) i la realitat. El govern Sánchez ha mogut moltes fitxes, ha rebaixat les demandes a sedició i malversació i s'ha arriscat dient implícitament (enfront de la dreta que ja li pregunta al Parlament) que si bé sabem que no pot dir què han de fer els fiscals i els jutges, pot usar l'indult segons siguin les condemnes. Mentrestant els independentistes es mantenen en la negació de tot. Si els independentistes no admeten la realitat, si no admeten que van saltar-se la legalitat, crec que és molt difícil trobar solucions raonables al litigi que els fets de la tardor del 2017 es van produir a Catalunya. I compte perquè això pot portar a eleccions (si no hi ha pressupostos) amb el perill que guanyi la dreta i ja sabem què farien.

Com sempre, he escoltat amb molt deteniment què diuen els acusats i els seus defensors (TV3 ens ho ensenya a cada telenotícies, com sempre, sense cap contrast d'opinions) i no he sentit cap declaració en què algú digui, almenys, coses tan elementals com que el de la passada tardor va ser un error, que renuncien a la unilateralitat, que no es pot anar a la independència saltant-se les regles democràtiques votades per tots. Això és tan difícil? Realment costa tant dir alt i clar el que diuen en veu baixa, en privat. Si ja era difícil que ho fessin perquè ningú s'atreveix a ser tractat de traïdor, ara sembla impossible. Ara tindrem una cridòria que no va enlloc i que sols pot servir per dividir més la societat catalana. Les demandes forassenyades dels fiscals (matisades per l'advocacia de l'estat) i els independentistes dient que no han fet res mal fet ens situen en una realitat virtual que crec fa molt més difícil trobar una sortida raonable i deixa sense veu (com passa sempre que es radicalitzen les posicions) els que defensen que cal diàleg i una certa paciència per trobar sortides.

I mentrestant, per entretenir, el fugat i el vicari, amb l'anuència dels grups independentistes, creen organismes virtuals (perquè ningú sap quina és la seva tasca real), és a dir, continuen la fugida cap al no-res. La veritat és que l'independentisme no sap on va, no té cap full de ruta més que continuar pedalant cap al no-res (com deia Lluís Bassets, pedalen perquè si paren cauran de nassos i es faran mal). Al final només tenen un acord de mínims, tractar d'arribar fins a les sentències sense fer res més que declaracions perquè no volen ni saben què fer amb el govern que tenen congelat per falta de cap acord.

En aquest ambient no deixa de ser curiós que existeixin negociacions (hi ha hagut múltiples reunions bilaterals) amb el govern de Sánchez. La pregunta que molts ens fem és, per què els independentistes han acceptat aquestes negociacions? Les coses que es van acordant són reals o fictícies? Com sempre la resposta és desorientadora. La realitat i el discurs no tenen res a veure. Potser congelaran les negociacions però, almenys jo, tinc raons per creure que les negociacions sotto voce continuaran tant per acords de govern com pels pressupostos com per la qüestió de les condemnes dels presos. Potser només és la meva esperança d'agafar-me a qualsevol ferro roent perquè no es trenquin definitivament les relacions. Hi ha persones que em mereixen molt respecte, com López Burniol, que no ho creuen. Fa poc a La Vanguardia escrivia que creia que els independentistes i molt especialment ERC no serien capaços (com tants altres cops a la història recent, afegeixo jo; recordin, per exemple, l'oposició de Junqueras a convocar eleccions l'octubre de l'any passat) de pactar de veritat, aprovar els pressupostos i donar possibilitats a una sortida del problema i que, per tant, estem abocats a unes eleccions amb tot el que això implica d'incertesa perquè, no ho oblidin, del resultat d'aquestes eleccions en depèn el futur de l'autonomia catalana. Per si no ho recorden, PP i Ciutadans diuen que cal aplicar un 155 permanent.