27 de novembre de 2018
27.11.2018
Diari de Girona

Rivera ofrena el seu vot al PP

27.11.2018 | 00:51
Rivera ofrena el seu vot al PP

Albert Rivera no va venir a aquest món per substituir el PP, només per renyar-lo. Exerceix a la perfecció el paper de subordinat amb dret a crítica, però sense aspiracions de protagonisme. Per aquest motiu en les vigílies electorals recorda amb èmfasi que rebutja el cap de cartell, i ofrena els seus vots als populars, sense preocupar-li l'evidència que es nodreix de sufragis insatisfets amb la dreta tradicional. Aquest entreguisme preelectoral, sense condicions ni precedents, converteix Ciutadans en dipositari del vot trampa. No hi ha sortida per als conservadors. O no n'hi havia, abans de Vox.

Així va passar en les generals del 2015, quan Rivera va minvar les seves opcions en avançar el suport a Rajoy a deu dies dels comicis. Ciutadans ha tornat a fer-ho, ara a Andalusia. Ha regalat el seu suport als populars, abans fins i tot que s'iniciï el recompte. Va sentenciar la seva devoció amb el diàfan «si hi ha un escó més de canvi que de continuïtat, hi haurà canvi». I per al cas que algú en tingués cap dubte, ha detallat que el seu enunciat no es modificaria si l'escalafó de la dreta vingués encapçalat pel PP. Només li va faltar afegir que desitjava que es mantingués la jerarquia conservadora.

El frenesí de la política espanyola, on un president del Govern amb els pressupostos recentment aprovats cau l'endemà a mans d'un candidat que ni tan sols és diputat, propicia una distorsió en valorar als partits. Ciutadans es beneficia especialment d'aquesta aberració òptica, segons es demostra plantejant la qüestió elemental de quina formació va patir una caiguda més acusada entre les eleccions immediates de 2015 i 2016. La intuïció apunta que el major dany comparatiu correspon al PSOE, potser a Podem després de la fallida fusió de llistes amb Esquerra Unida.

Doncs bé, la caiguda més gran entre les dues últimes generals correspon a l'ovacionat Ciutadans. De 40 diputats a 32, una patacada estrepitosa del vint per cent en un partit en aparent enlairament vertical. Els números desoladors, menys de la meitat de diputats que Podem, no impedeixen que Rivera continuï donant lliçons d'estratègia electoral. Com a mínim, la caiguda que va frustrar la majoria absoluta conjunta amb el PP hauria de servir al president taronja per replantejar-se l'aplaudiment a cegues al seu veí de la dreta. O de l'esquerra, donada la ubicació zigzaguejant de Ciutadans.

La professió de fe de Ciutadans no sembla rendible. Una vegada que el segon partit conservador es lliura al PP sense cap mena de reciprocitat, cau en les enquestes andaluses, i germina l'opció de Vox a la ultradreta moderada (s'anota aquesta expressió sabent que la censora Ana Pastor eliminaria del llenguatge polític qualsevol paraula diferent de «centre», amb la possible exclusió de «centredreta»). En algun moment del vigent cicle electoral, un despistat examinarà els números i conclourà que Rivera ha esgotat el seu crèdit personal, una amenaça que explica el seu patent nerviosisme.

També és possible que Rivera pretengui immortalitzar-se afirmant amb Nietzsche que «jo visc del meu crèdit», en el sentit que el lloga sempre al mateix inquilí per un preu no esmicolat. La seva devoció per Rajoy és commovedora. Es va quedar sol sustentant-lo en la moció de censura, quan fins i tot Coalició Canària va esmenar el seu vot davant el daltabaix inevitable. I va ser així mateix el primer cap de files a retreure al PSOE que la situació havia empitjorat, en relació amb l'era del seu admirable predecessor gallec.

Aquest retrat pecaria de més injust encara si no s'hi intercalés la condició de primer partit que Ciutadans té a Catalunya. No obstant això, no sembla excessiu afirmar que el mèrit aclaparador d'aquest resultat insòlit correspon a Inés Arrimadas, que va aconseguir embastar una llista única del vot constitucionalista entorn de la seva persona, mentre neutralitzava PP i PSC. La candidata al Parlament no només estava derrotant l'independentisme en la seva lliga més rellevant, també ensenyava a Rivera el camí que no sap seguir a Andalusia ni a Espanya. L'aspirant catalana va triplicar les dades del seu cap al Congrés. La seva gesta no ve entelada per la seva esterilitat, ni per la deriva almodovariana d'aquesta política.

Produeix perplexitat que Casado i Rivera, els dos candidats amb pitjors perspectives a Andalusia, s'obsessionin amb la immediatesa de les eleccions generals, que posterga l'únic partit que rep notícies acceptables dels sondejos. Sembla que els aspirants en retrocés desitgen garantir les seves candidatures, abans de defensar els interessos de les seves formacions en retrocés. Entre ells, Ciutadans no té cap intenció de governar, i millor així.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook