Es la que posaven els victorians sobre les estàtues clàssiques per tapar-los «les vergonyes» i em temo que potser ens passa amb l'arranjament sobre Gibraltar i el mateix Acord de Separació entre la Unió Europea (UE) i el Regne Unit (RU). Tots diem que hem guanyat quan en realitat tots hem perdut. Juncker ho va expressar amb claredat en afirmar que «aquest és un moment trist i una tragèdia», mentre que Merkel, sempre pragmàtica, va matisar que sentia «tristesa i alleujament» i jo estic d'acord amb ella. A Gibraltar tots afirmen haver guanyat quan en realitat a nosaltres ens van colar l'article 184 en el Tractat «amb nocturnitat i traïdoria», com va dir Pedro Sánchez (va fallar la nostra diplomàcia?) I els britànics, davant l'amenaça espanyola de veto es van veure obligats a acceptar diversos textos interpretatius d'aquest article que diuen que en aquest assumpte no es farà sense l'acord d'Espanya, però el valor jurídic dista de ser el mateix. Això els ha permès dir a May i a Picardo que no ha canviat respecte de Gibraltar i que l'important és el Tractat, mentre Sánchez i Borrell diuen que s'han atès totes les nostres peticions. Cap diu tota la veritat, la debilitat d'Espanya (84 diputats, sense pressupost, Catalunya...) ha quedat en evidència i ens ha impedit aprofitar la debilitat britànica que s'ha deixat moltes plomes en aquesta negociació, però tots dos s'han posat d'acord en posar-se una fulla de parra i en empènyer el problema cap al futur.
El Tractat d'Utrecht de 1714 és la base jurídica de la presència britànica a Gibraltar perquè li cedeix la ciutat, el castell i el port però no les aigües o l'istme. L'ONU ho va incloure en la llista de territoris no autònoms i afirma que ha de descolonitzar-se tenint en compte «els interessos de la població», al que s'agafa Londres confonent «interessos» i «desitjos» (que no són el mateix) per dir que no farà res en contra de la voluntat dels «llanitos». I aquests volen seguir sent britànics i jo els comprenc perquè quan un té la segona renda per càpita del món l'últim que vol és integrar-se en el Camp de Gibraltar, on la taxa d'atur ronda el 30%. Bojos haurien d'estar. I no hi haurà solució sense el seu acord.
Ara el Brexit continuarà la seva penosa marxa a l'espera de ser ratificat pel Parlament britànic, que el discutirà l'11 de desembre, i en què a May no li surten els comptes a la vista de la rebel·lió de bona part dels conservadors i de l'oposició dels Laboristes i del Partit Unionista irlandès, que ja han advertit que votaran en contra. May té un parell de setmanes per convèncer els seus conciutadans advertint-los que l'alternativa, una sortida caòtica sense acord, convertiria el RU en un país tercer i tindria un cost catastròfic per al PIB, la lliura i l'ocupació, com acaba de recordar el Banc d'Anglaterra. El que volen els euroescèptics és rebutjar aquest Acord i negociar-ne un altre millor, però Brussel·les no està per la labor i per això es va negar a canviar l'article 184 que tant molesta a Espanya, per enviar al món el missatge que això és el que hi ha i no es canvia. O com va dir Juncker «aquest és el millor acord possible i l'únic possible». May confia que davant l'abisme que s'obre sota els seus peus (o davant unes eleccions anticipades que ningú sembla desitjar) el Parlament acabi votant a favor. Trump, sempre disposat a ajudar, ha tirat llenya al foc dient que el ara acordat és bo per a Europa però dolent per a Londres perquè dificulta un acord comercial amb els EUA. Convocar un altre referèndum planteja almenys dos problemes: la complexitat de la pregunta, que ja no podria ser binària, i el fet que si n'hi ha dos podria demanar-se un tercer i un quart. Però no és impossible, molts britànics voldrien tenir una segona oportunitat per desfer el desgavell.
Si Londres ratifica el pla, s'obriria un període transitori (que pot durar fins a quatre anys) i en el qual tot seguiria igual encara que els britànics haurien de pagar una factura de 50.000 milions d'euros pel divorci, obeir normes en la redacció no hauran participat, i respectar els drets de 3,5 milions de ciutadans europeus residents en el seu sòl. Durant aquest temps es negociaria la relació final que tots desitgem que sigui bona i que podria assemblar-se a l'acord amb el Canadà però molt millorat en els àmbits comercial, de seguretat, judicial, defensa, serveis, etc. i amb recuperació pel RU de la seva sobirania en fronteres o en legislació. Per a aquest període Espanya i el Regne Unit han signat també quatre memoràndums d'entesa sobre medi ambient, policia, ciutadans i tabac. No són la panacea però és millor que res.
I durant aquest màxim de quatre anys s'haurà de determinar també l'estatut final d'Irlanda del Nord i de Gibraltar, que són territoris que sortiran de la UE al mateix temps que el RU i el problema és que cap dels dos vol que es restableixi la frontera terrestre que això implica. I és impossible estar dins i fora al mateix temps. Serà en aquesta negociació quan veurem si el que s'ha aconseguit és un full de parra o alguna cosa més.
Per a mi la millor manera de resoldre el problema és desenvolupar el Camp de Gibraltar i aquí portem 300 anys de retard.
