Fa un parell de setmanes vaig aprofitar un viatge a Hèlsinki per visitar la nova biblioteca -98 milions d'euros d'inversió- oberta en aquest ciutat el passat dia 5 de desembre, just un dia abans del 101 aniversari de la proclamació d'independència de Finlàndia. Una independència, tot sigui recordat, que va sorgir després d'un enfrontament o guerra civil entre dos blocs d'habitants, amb el rerefons dels interessos entre els mandataris de Suècia, de la revolució russa, d'Alemanya i d'un duc que volia ser rei.

Vull parlar de la biblioteca, anomenada Oodi, perquè tot i haver-ne visitat nombroses en diferents països, la majoria d'aquestes centenàries, mai n'havia vist una que em provoqués tanta sorpresa. Ni en la forma -l'edifici- ni en el contingut, que va molt més enllà dels llibres. Els finlandesos la consideren la biblioteca flagship o més representativa del seu país «per una nació de persones que estimen els llibres». I gens ni mica d'exageració en aquest afirmació: en una anàlisi internacional feta l'any 2016, Finlàndia va ser considerada la nació en la qual més es llegeix de tot el món, i en bona part és gràcies a la seva xarxa de biblioteques públiques. L'any 1928 va ser proclamada la primera llei de reconeixement del dret de lliure accés dels ciutadans a les biblioteques públiques, una legislació que va ser actualitzada l'any 2017. El mateix any 2017 l'Estat va destinar uns 57 euros per persona a serveis de biblioteques, gairebé el doble que els Estats Units. Molts dels 5,5 milions d'habitants del país són grans lectors i usuaris de biblioteques, com ho demostra que la xifra total de llibres prestats va arribar a gairebé 68 milions l'any, quantitat que representa una mitjana aritmètica de 12 llibres per persona, o un llibre cada mes.

Quan a Hèlsinki diuen que Oodi ha establert un estàndard nou per a les biblioteques públiques que existeixen al món no exageren. A més del servei de lectura in situ i de préstec de llibres, Oodi ha arribat carregada de tecnologia i de nou valors establerts per proporcionar un bon grapat de serveis innovadors. Entre ells, la immersió en impressió 3D, estudis de gravació de so i d'imatge, que obriran al públic al mes de març, que s'afegeixen a les tradicionals sales d'exposicions i d'audicions i projeccions. Només una tercera part de l'espai es pot considerar biblioteca en sentit estricte. La resta té altres funcions, de les quals cal destacar les nombroses sales de treball, els espais per a infants i els punts de venda de cafè, la beguda nacional no alcohòlica per excel·lència al país on el vodka ocupa un lloc important. Els arquitectes han destinat molta superfície a la creació d'una mena de zones de convivència cívica.

La creació d'aquesta nova biblioteca -que aconsello veure a internet perquè no és fàcil descriure-la bé- va ser part de la resposta a un mandat del poder polític a totes les biblioteques del país, un mandat consistent -i cito textualment- a «promoure l'aprenentatge al llarg de tota la vida, la ciutadania activa, la democràcia i la llibertat d'expressió». I Oodi es va considerar un regal als ciutadans amb motiu de l'aniversari de la independència. Després d'un concurs internacional anònim en el qual van prendre part 544 candidats, l'encàrrec va ser atorgat a l'estudi ALA Architects, que encapçalen tres professionals els noms dels quals ja han passat de forma merescuda a la Història, en majúscules, de l'arquitectura. Els seus noms, Juho Grönholm, Antii Nousjoki i Samuli Woolston, sens dubte es faran molt més coneguts en àmbit global després de l'espectacular resultat de la seva feina creativa i estructural en un edifici fascinant de 17.250 metres quadrats, que per si sol motivarà molts viatges d'aficionats a l'arquitectura a la ciutat en la qual Alvar Aalto va deixar exponents que igualment són atractius per a molts viatgers.

Val la pena dir que l'edifici, en aquesta ciutat en la qual no existeix cap signe visible d'especulació urbana ni urbanística, ha estat construït just enfront del Parlament de Finlàndia, del qual el separa una plaça cívica. I no va ser per casualitat sinó precisament perquè es va considerar que és una manera d'establir un gest carregat de simbolisme sobre la relació entre el govern i els polítics, per una banda, i el poble per l'altra. I al voltant d'ambdós edificis es troben un grapat d'edificis d'institucions culturals i artístiques, entre les quals cal esmentar el Museu d'Art Contemporani Kiasma, l'auditori Musiikktalo i la seu del diari Helsingin Sanomat creat l'any 1889, per no allargar la llista.

Abans de posar-se a la concepció de la seva obra, els arquitectes van fer moltes reunions i seminaris amb usuaris de biblioteques, per tal de conèixer els seus punts de vista i desitjos. Per això, si majestuós és l'edifici externament, no menys ho és el seu interior, tant a la planta baixa com a les dues plantes superiors existents. A la més alta es troben una mena de balcons laterals en pendent des dels quals hi ha vistes panoràmiques. Acabo dient que tot i haver en aquestes primeres setmanes d'existència «només» 100.000 llibres físicament presents així com revistes de tot tipus, els usuaris poden demanar-ne on-line i rebre'n molts més que subministren uns robots. I, entre uns i altres sistemes, els lectors poden tenir accés a uns 3,4 milions de llibres amb un clic de ratolí informàtic.