16 de gener de 2019
16.01.2019
Diari de Girona

Odi imparable

16.01.2019 | 00:54
Odi imparable

Els experts i els politòlegs segueixen fent pronòstics sobre els partits que van cobrant força a Europa, però l'únic partit de veritat que sembla imparable és el de l'odi. Un odi difús que busca culpar algú –a qui sigui– de totes les frustracions personals; un odi que desconfia de tot prestigi i de tota autoritat i de tot acord; un odi que s'assembla molt a les rebequeries dels nens consentits que reclamen alguna cosa que en el fons els importa un rave; un odi que s'alimenta d'una por que no se sap molt bé d'on ve, però que ara ja s'ha fet real i s'ha convertit en una boira molt densa que ho envolta tot.

Dilluns va morir l'alcalde de la ciutat polonesa de Gdansk, Pawel Adamowicz, que havia estat atacat a ganivetades mentre estava participant en una rifa benèfica per als hospitals de la seva ciutat. Adamowicz pertanyia a un partit centrista –Plataforma Cívica–, i era una persona que s'havia manifestat a favor dels LGTBI (acudint a les manifestacions del Dia d'Orgull Gai). També s'havia declarat partidari dels jueus i dels refugiats, en un país que és profundament antisemita i profundament homòfob (i que està governant per l'extrema dreta de Llei i Justícia). És a dir, Adamowicz era una d'aquelles persones que cauen malament a tothom: per l'extrema dreta era un tebi i un acomplexat que coquetejava amb les idees pecaminoses (l'avortament, l'orgull gai, els jueus, els refugiats), mentre que per l'esquerra més rupestre era un defensor del sistema, un traïdor, un venut al capitalisme. Diumenge, durant un acte benèfic, un paio va pujar a l'escenari i va apunyalar Adamowicz. Després, l'assassí es va posar a presumir per l'escenari com si fos un rocker aclamat pels seus fans: «Em van ficar a la presó per culpa seva», cridava, però l'alcalde no havia tingut res a veure amb aquesta història. Tot era odi, simple odi, res més que odi.

El mateix va passar fa una setmana amb un boxejador francès que participava en les protestes –cada vegada més violentes– dels Armilles Grogues a França. El boxejador, que portava punys de plom en els guants de boxa, va començar a colpejar amb fúria els policies antiavalots. A un d'aquests policies va estar a punt de matar-lo a cops. I per quina raó? Ningú ho sap. Fins al moment és un misteri saber quines coses volen els Armilles Grogues, ni quines iniciatives persegueixen ni quines propostes polítiques defensen. El que està clar és que els mou un odi molt semblant al que va impulsar l'individu que va matar l'alcalde de Gdansk (o Danzig, en el llenguatge dels que vam néixer quan tothom recordava encara la II Guerra Mundial). Per la resta, els Armilles Grogues es passen la vida burlant-se d' Emmanuel Macron perquè està casat amb una dona vint anys més gran que ell. Les campanyes d'insults i d'amenaces a les xarxes socials són tan terribles que Macron ha de viure tancat a l'Elisi. I per si fos poc, els Armilles Grogues han adoptat l'inquietant costum de donar pallisses a periodistes i d'organitzar batalles campals amb la policia. Però l'esquerra de la plataforma electoral «França insubmisa» –els Podem francesos– defensa el moviment dels Armilles Grogues, igual que l'extrema dreta de Marine Le Pen. Si cau Macron –i a aquest pas caurà–, França podria passar a ser governada per un altre front de l'odi que unís el pitjor de la dreta amb el pitjor de l'esquerra, com a Itàlia.

I el pitjor de tot és que ningú sembla adonar-se que el discurs de l'odi s'ha instal·lat entre nosaltres. L'odi s'impulsa i es difon des de certs mitjans de comunicació, des de certes televisions privades i des de totes les xarxes socials. Un odi que en el fons no vol res ni desitja res, a part d'alimentar-se a si mateix i créixer i créixer sense parar. Fins que arribi un moment en què res ni ningú pugui aturar-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook