En això de la cultura, quan comences a voler-t'hi dedicar, fas de tot i en alguns casos (la majoria) ho fas de franc. Preferiries cobrar, però ho justifiques apel·lant a la visibilitat de les teves potencialitats i com a mal necessari en el camí cap als beneficis. Penses que ara no et paguen, d'acord, però el rèdit és a llarg termini. Pateixes, en aquest període de la teva ascensió professional, un complex molt estès, basat en la sensació que et queda molt per aprendre (això és i sempre serà cert, convé tenir-ho ben present) i que ets un intrús en un món aliè. Però mentre recorres aquest trajecte, mentre vas prenent consciència de què pots aportar, contribueixes a normalitzar una anomalia: treballar gratis. La cultura, per més que t'agradi, per més que sigui patrimoni col·lectiu, implica per part de qui s'hi dedica temps, creativitat i renúncia, i tot això, mal els pesi al que ho menystenen, costa diners. Una cosa és decidir treballar sense ànim de lucre per a un projecte que requereix una certa voluntarietat, o fer un favor a algú amb qui aniries a la fi del món, i una altra de ben diferent és regalar l'esforç i el talent a un tercer que acaba essent l'únic beneficiat del pacte. Tot això ve al cas perquè descobreixes, amb els anys, que aquells antics oferiments per treballar de franc no tenen res a veure amb l'edat o el moment professional, sinó que és una petició sistèmica que denota un problema molt més profund. El món és ple de gent que en el fons menysprea la cultura quan et diuen allò de «tu això ho fas en un moment» o «això a tu ja t'agrada». Com si pel fet d'agradar-te una cosa ja la convertís immediatament en gratuïta. Però justament perquè ens agrada la cultura, alguns no estem disposats a devaluar-la i reduir-la a un acte de militància. Curiós mecanisme mental aquest que porta molta gent a estar disposada a pagar per arreglar una fuita d'aigua i no per les paraules: denota, al final, una visió tan obtusa com desoladora del món, perquè implica la renúncia a voler-lo interpretar més enllà dels pragmatismes quotidians. No fa gaire, algú em deia que «tampoc pots pretendre cobrar molt per fer la crítica d'una sèrie», com traient mèrit a la cosa. Doncs bé, per més que m'agradin les sèries, les he de mirar, analitzar i escriure'n. Si compto el nombre d'hores invertides i les comparo amb el que cobro, creieu-me, fa plorar. I això, a la cultura, passa amb gairebé tot.