30 de gener de 2019
30.01.2019
Diari de Girona

La gelada és la pell blanca del fred

30.01.2019 | 06:00
La gelada és la pell blanca del fred

Una tonalitat musical, una olor, un gust, tenen el poder de ressituar-nos al temps passat, fins i tot, al més remot de la nostra vida, al de la infància. Amb quina facilitat un sabor a la gola ens fa viatjar en els territoris viscuts, igualment que un so, però també una imatge d'un objecte, d'un paisatge, o de la fisonomia de una persona, la cara o tot el seu aspecte extern. La memòria estableix analogies entre el que es percep i el que s'ha percebut, cerca les semblances i l'inconscient freudià sempre fa de les seves.
Marcel Proust, inevitablement s'ha de parlar d'ell i de la seva obra El camí de Swann, en qualsevol text que sigui un itinerari i una exploració al temps perdut de l'ahir llunyà, va recuperar amb les sensacions gustatives d'una magdalena les vivències infantils, als seus estiuejos a Combray. Un record involuntari, no forçat, que va brollar sobtadament en la seva retentivitat. Una reminiscència no forçada, a diferència de quan els avis, en el cafè del poble, es desafien i competeixen qui d'ells té la memòria de més qualitat.
Memòria de peix contra memòria d'elefant, memòria paterna contra la desmemoriada de la meva mare, que fins s'oblidava del nom de les persones i els el canviava; a un viatjant que es deia Flores el saludava dient-li «Bon dia, senyor Rosales». Aquesta confusió es convertí en un acudit familiar hilarant. Tot un cas la meva mare, sí, un cas com un cabàs.
Els temps perduts que s'han intercalat durant el nostre trajecte existencial figuren ser llacunes, desconnexions, i sempre és temps robat a la vida. Espais temporals buits, evadits, i quan ets gran reacciones com Marcel Proust tot reconeixent que no els vas saber aprofitar i la vida ens passa factura per no haver sabut valorar aquell temps, tanmateix el passat és irreversible, irrecuperable, i l'aguaitem amb melancòlica nostàlgia.
Jo que m'he criat en un àmbit rural sempre he escoltat queixar-se els pagesos dels capricis de la natura, que no fa mai les coses a les seves conveniències. Fa fred quan ella vol i l'acaba quan li dona la gana i si es confien pensant que ha arribat la bonança, n'envia unes onades més i ho deixa tot gebrat i perdut. Igual descarrega pluges a betzef, quan no toca i les retira quan els pagesos més les necessiten. És, doncs, el temps, el clima, imprevisible, incontrolable.
Justament d'aquí per contrarestar les anomalies naturals va brotar el primer pensament filosòfic; el gran esforç mental dels primers cosmòlegs, Tal·les, Anixamandre, Anaxímenes, per entendre de quin material estava feta la natura pensant que sabent-ho podrien copsar-la i saber per on va. Els primers filòsofs quan obriren els ulls se sentiren enlluernats per la bellesa mediterrània (en aquest sentit s'ha escrit que mai la filosofia hauria pogut néixer, ni ser bressolada en un país boirós nòrdic) i aquest esplendor de colors i de formes excità la seva curiositat especulativa: intentaren preveure els seus moviments capritxosos.
La filosofia trigaria tres segles a entrebancar-se amb el ser humà i va ser després d'haver acumulat bona informació sobre el món objectiu quan s'adonaren que no sabien res d'ells mateixos, de tan a prop que es tenien no es veien, va ser llavors quan la filosofia es va fer antropologia.
Servo en la memòria moltes recordances dels moments gelats al llarg de la meva vida, del visual clamoreig triomfal del fred sobre el paratge. Evoco els matins, després de la nit gèlida, quan sotjava aquells prats immensos coberts de rosada glaçada. La gebrada és la pell blanca del fred. La natura estava entelada, tapada per un vel blanquinós i sota el gel s'amagava la realitat quotidiana que el tímid sol anava desvelant i la fred o el fred s'allu­nyava per moments, però quan el sol declinava tornava entrar i s'ensenyoria de nou de tot l'indret.
Tanmateix són especialment dos moments de la meva vida que la sensació de fred tan intensa em va fer pensar que em glaçaria. El fred embolicà tot el cos i vaig sentir com una suau hipotèrmia, malgrat que clínicament el que he escrit no és cor­recte, em feia tremolar com una fulla agitada pel vent.
Recordo bé aquestes dues vegades. La primera va ser en plena onada de fred rus a l'any 1956, l'any que el fred matà totes les oliveres, fins i tot congelà les canonades, els tubs i els canalons de moltes cases. Els vells de Cadaqués per primer cop a llur vida vérem caramells en els esculls a flor de mar. Jo tenia 9 anys i anava amb la meva germana Mariana a veure la nostra germana Carme, que vivia en un mas; per arribar-hi havíem de recórrer un bon tros de camí. Jo tenia tanta fred que pensava que no podria seguir, sort que en creuar una pineda trobàrem uns llenyataires, que havien fet un fogueró per escalfar-se i els pregàrem romandre una estona per revivificar-nos. La segona vegada de jove, el pare volgué anar al famós Mercat del Ram de Vic, de mala gana el meu germà Lluís i un servidor li portàrem; els dos anàvem mal guarnits, sense cap abrigall. Ens gelàrem, tanmateix el pare va ser elegant recompensant-nos amb un bon dinar.
Hi ha moltes comparacions per expressar hiperbòlicament que una cosa és freda, ja que és un visitant fidel a les nostres terres; l'enginy popular l'ha convertit en frases fetes, algunes meravelloses, així doncs encara s'escolta: «fa un fred que pela, que talla, que trepana, que glaça la cua dels gessos i gela el pensament». El fred gebrat venia de Rússia perquè de Rússia no podia venir res de bo.
La mare quan li deia que tenia fred em contestava «embolica't amb la capa de Sant Josep», però el no creient aconsellava «embolicar-se amb la paret». Els companys asseguraven «qui festeja, no té fred» i «quan venen los tres barbuts, venen los freds cascarruts».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook