Quan en Joan M. Viader, conegut i acreditat arquitecte de Girona, em va fer un missatge comunicant que el seu germà Quico havia mort, va ser una sotragada molt forta. Després d'una malaltia llarga i amb alts i baixos podia passar en qualsevol moment però mai no estàs preparat per a la notícia.
Quan en Quico va arribar a l'Institut de Girona al carrer de la Força va ser com una tramuntanada d'aire fresc i glamurós. En Quico era ben plantat i atractiu i arribava des de Bescanó sense molts dels condicionants i les limitacions que teníem molts dels de Girona. En Quico era un esperit lliure i així es va comportar a l'Institut. Immediatament ens va regalar amb el seu aire desinhibit i molt aviat va desplegar les seves capacitats enamoradisses que el feien atractiu a les noies. Una excursió a la Conca va donar peu a un article en aquest diari, El beso, que narrava l'episodi d'en Quico perdut entre ginestes i que va estar a punt de fer-nos marxar tard.
Va mostrar sempre la seva predilecció per escriure i per llegir i va dedicar la seva atenció al teatre i a la literatura. Va rebre l'impuls del Sr. Ignasi Bonnin i va desbordar-lo amb les seves inquietuds. Llegia i rellegia Federico García Lorca i s'entretenia en els seus dibuixos, que reproduïa amb traçat ingenu. Va fer teatre a l'Institut per Sant Tomàs, al Teatre Municipal i va fer cinema al costat de la Queli Llaveria i en Jessy Portas i amb l'impuls d'en Gonçal Portas, sota la direcció d'en Jordi Lladó i les habilitats de la càmera d'en Jaume Peracaula. Tots amb l'impuls d'en Jordi Sarasa. El guió d'en Josep M. Gironella desvetllava els vells temes de la ciutat clerical però justament trencava els tabús de la religió i introduïa els valors de l' Amor adolescente.
Amb en Quico érem amics. Des que va arribar a l'Institut es va establir un corrent de simpatia mútua tot i saber-nos molt diferents l'un de l'altre i jo molt més acomplexat que ell pels atractius de la vida. Puc dir que segurament la casa d'en Quico Viader a Bescanó és l'única casa d'un amic del batxillerat en la qual vaig anar a passar dies. M'hi va convidar amb el pretext d'estudiar però després d'esmorzar ens n'anàvem a fer llargues passejades pel bosc ombrívol que ressegueix la riera del mas. És clar que sense haver-nos-ho dit i potser sense ser-ne del tot conscients m'unia amb el Mas Viader de Bescanó un lligam sentimental. Hi havia nascut la meva àvia paterna, Angèle Oller Viader, filla d'en Lluís Oller i de la Joana Viader, que vivien a Reims, on tenien una fàbrica de taps de Xampany. Però quan va ser l'hora d'infantar la primera filla la besàvia Joana va decidir que volia anar a parir a casa dels seus pares, a Bescanó, i així va ser. Hi havia doncs entre els pares d'en Quico i els meus un parentiu que exercia un cert magnetisme. Des del mas de Bescanó on sempre es va sentir arrelat en Quico demostrava la seva admiració per la seva germana Rosa i pels seus pares, mentre que jo, menys romàntic i sentimental, manifestava la meva admiració pel seu germà gran, en Frederic Viader, a qui havia vist jugar amb el Girona a Vista Alegre i que acabaria sent el director de la fàbrica Pagans.
Les estades d'en Quico a L'Arc i les seves aventures diverses van començar a construir el mite que el va acompanyar en aquells anys. Érem tots dos de 1948, teníem la mateixa edat, i al curs hi coincidien una bona colla d'altres esperits lliures com ell. Els fonaments de la ciutat conservadora i levítica trontollaven sovint. I fora de Girona aquel grup més heterodox, per exemple, en el viatge de sisè, va posar a prova els nervis dels professors que ens acompanyaven.
Vam teixir així una amistat estreta malgrat que en acabar el batxillerat cadascun de nosaltres va seguir camins diversos, ell en el món del teatre i del cinema i jo en el món de la carrera i de la universitat, primer com alumne i després com a professor.
Després vindria el retorn a Girona de tots dos. En el meu cas de la mà de la política i en el seu de la mà de la gastronomia. La creació del Cipresaia al carrer Carreras Peralta va ser segurament la primera bona notícia en la gastronomia de la ciutat després de molts anys d'altres tradicions consolidades. Arribava un restaurant nou i modern, de gastronomia sofisticada francesa i italiana i amb un forn d'aram entranyable que havia de servir per alguna de les exquisideses d'en Quico.
A l'elegant barra del restaurant, entrant a mà esquerra, sovint passades les tres hi havia anat a fer una queixalada ràpida mentre aprofitàvem per comentar una estona les nostres vides i les nostres feines.
Sempre va demostrar la seva sofisticació cosmopolita i el Cipresaia va ser escenari de molts àpats de feina, alguns relacionats amb l'Ajuntament. Al Cipresaia, al llibre de dedicatòries, que no sé si es conserva, hi ha un poema de Miquel Martí Pol dedicat a Girona que temps després donaria peu a un altre poema explicant el retorn a Girona del poeta.
En Quico tenia un físic inconfusible, un cert aire al seu pare, unes mans elegants, i revisc encara ara el seu posat contemplatiu amb una cigarreta entre els dits i una copa a la mà desgranant un pensament elaborat i profund. La seva glamurosa presència, sempre dominant, no deixava veure del tot un esperit sensible i una ànima tendra i un cos de pell colrada en el sol de després de les boires matineres del mas de Bescanó.
