10 de febrer de 2019
10.02.2019

Escriure el món, gaudir-ne

10.02.2019 | 06:00

Un dels plaers quotidians que més aprecio és llegir a la premsa columnes que esquiven les picabaralles polítiques i esportives o les frivolitats del safareig i que ens conviden a posar un punt just de distància respecte a la realitat quotidiana i a prendre consciència dels corrents de fons que ens conformen com a persones i que configuren el nostre lligam profund amb els qui compartim època i territori, amb el cicle de la natura... Quim Curbet és un d'aquests observadors atents de la realitat, a cavall entre el periodisme i la literatura, que va més enllà de la superficialitat fugissera. Ara ha recopilat en tres volums una tria dels seus articles. M'aturaré en el que ha batejat com a Els dies de cada dia. Tot i acceptar l'estirada d'orelles dels qui em puguin retreure que començo pel final, deixeu-me reproduir l'inici del text de la contracoberta: «En aquest llibre hi trobareu la remor infinita de les hores menudes». I posats a pecar, hi reincideixo amb l'anotació del colofó del volum, on se'ns diu que el volum recull «Barretades» –nom amb què Curbet ha identificat els seus articles– «escrites al caire de camins, deveses i marges». Curbet és un referent prestigiós d'aproximació culta i civilitzada als temes de què s'ocupa, però, a més, el distingeix una redacció clara, amena, elegant sense ser mai encarcarada. S'hi percep un treball fi d'orfebreria per aconseguir una escriptura minuciosa que no enfarfegui. Hi reconeixem, d'altra banda, una sensibilitat fotogràfica, pictòrica. Ho constatem quan associa les Gavarres a un mamut vell, en descripcions o al text que dedica a les ermites. Els 114 articles aplegats en aquesta ocasió es distribueixen en dotze mesos, associats successivament a dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus. Un dels trets que singularitza la prosa de Curbet és la voluntat de copsar i definir. N'ofereixo alguns exemples: «Un hort és com un paisatge en miniatura», «Els boscos són alfabets infinits», «Una ciutat és un univers concebut com un tot», «El paisatge és la unitat geogràfica bàsica, és el que abasta la mirada humana entre una mà i l'altra posant els braços oberts», «Una masia és un bressol de pedra picada», «La geografia és l'art de saber el que trepitgem», «Les biblioteques són la república del silenci»... Ara bé, al costat de l'escriptor atret poderosament per l'entorn que l'acull, emergeix en aquestes pàgines el pensador, quan afirma: «Tot ho fem per durar», «El silenci és un bé cultural primordial, és la matèria primera de la intel·ligència»... Però Curbet no és pas un intel·lectual fred. Transmet una sensualitat subtil, com quan anota: «De totes les flaires produïdes per la civilització humana, la més primordial és l'olor de pa» i una fina ironia, com a l'article que dedica a «Viatjants i viatjats». A Els dies de cada dia, Curbet hi fa també un exercici de memòria personal i hi podem llegir: «El Güell era el riu que fluïa a través de la nostra infantesa».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook