A mesura que passen els anys, el pes de la història sobre cadascun de nosaltres es fa més evident. El pes de la història farcit dels molts esdeveniments viscuts però també dels molts esdeveniments que ens han arribat a nosaltres a través dels altres, de tots aquells que van viure uns altres temps passats. La memòria dels records en lluita constant contra l'oblit. El 31 de gener de 1939, acaba de fer 80 anys, les tropes franquistes arribaven a Blanes, que seria la primera població ocupada de la demarcació de Girona. Pocs dies després, el 4 de febrer, van arribar a Girona i, el mateix dia, els vencedors anunciaven que arribaven portant pau, justícia i perdó. Quina pau, quina justícia i quin perdó. Han passat 80 anys al llarg dels quals la memòria ha persistit per recordar com de llarga i terrible va ser també la postguerra. Silenci i por. Por i silenci. Hem de seguir recordant que dins de molts cercles familiars no se'n va parlar mai més. Hi ha encara testimonis vius que expliquen que quan es preguntaven coses al cap de molt de temps, la resposta era i va ser sempre el silenci. No es podia oblidar. Tampoc se'n podia parlar. El pes de la història com una llosa damunt de tanta i tanta gent desfeta.
I en aquests moments, després d'aquests llargs 80 anys, ens venen amb discursos que semblaven esvaïts per sempre. Que distorsionen del tot la realitat però que cauen en terreny abonat de forma premeditadament calculada. Ens n'adonem, una vegada més, que ni esvaïts ni desapareguts. Que estaven preparant-se per la més gran ofensiva dels darrers anys. Que el proper 23 de febrer farà 38 anys del 23-F, i estem veient uns comportaments i escoltant unes declaracions que ja no s'haurien de produir a aquestes alçades. Que no és que torni el franquisme soterrat, és que no ha marxat mai. Mentrestant, esperem a veure quina serà la resposta política dels altres, com aniran les eleccions municipals, si la intenció de vot és o serà la que repeteixen i repeteixen les enquestes o si, després de tot, hi haurà sorpreses d'última hora. No seria la primera vegada que passa. La fragmentació de l'anomenada «esquerra», per entendre'ns, tampoc hi juga a favor. Mai. És un problema que al nostre país ve de molt lluny, i, el més greu, el més trist, el més decebedor, el més com vulguem dir-li, és que seguim sense aprendre les lliçons que el pes de la història ens ha deixat caure al damunt.
Van passant els dies, els mesos i els anys, i la vida quotidiana continua. La gent que té feina treballa, els salaris segueixen a la baixa, el talent segueix marxant fora, els petits negocis fan mans i mànigues per sobreviure, un gran nombre de jubilats sobreviu com pot, i, posant-hi una mica d'humor negre, els qui tenim també memòria cinèfila esperem no haver de tornar a veure el No-do abans de la pel·lícula corresponent. Sempre, però, la memòria històrica contra l'oblit.
«Passa un cotxe, potser el conductor/es queixa dels sotracs. Sí, les llambordes/són desiguals i aspres./Que no asfaltin, mai, aquests cent metres./La vella carretera/de la memòria». (Josep M. Espinàs, Arbres de la memòria)
