Pedro Sánchez ha iniciat la precampanya electoral amb un doble moviment: un llibre de memòries que mira de reüll el que va escriure Obama i l'ordre de treure Franco del Valle de los Caídos. Cert narcisisme emocional -així ho suggereix ja el mateix títol de l'obra: Manual de resistencia-, i l'èmfasi posat en la memòria històrica. Però el marc en què es dirimiran les eleccions és un altre, sens dubte. El PSOE necessita accentuar la por a la dreta, que històricament ha servit per activar -i reagrupar- el vot progressista. Els estrategs de la Moncloa saben que Podem es dessagna per diverses vies i que l'onada que va portar Iglesias fa uns anys ja ha passat. Els odis interns, un discurs nacional inarticulat i les seves dificultats a l'hora d'aterrar a la política concreta han debilitat l'avanç d'un partit que durant un temps va coquetejar amb el sorpasso. El vot útil farà la resta del treball. Després del 28 d'abril, Sánchez no comptarà només amb 84 diputats -almenys, aquests són els seus càlculs-, sinó amb més d'un centenar, plenament fidels a la seva línia de govern. Els seus nous vots li arribaran de l'extrema esquerra, de l'abstenció i d'aquells votants propers a Cs -encara d'extracció socialdemòcrata- que veuen amb mals ulls la possibilitat d'un pacte amb Vox. Per això és tan important per a Pedro Sánchez recuperar la centralitat del tauler polític.

El marc alternatiu l'ha presentat recentment amb tota nitidesa Cs, en afirmar que no pactarà amb els socialistes. Es tracta d'una aposta arriscada que admet una lectura defensiva i, alhora, ofensiva. D'una banda, l'estratègia consisteix a tallar d'arrel qualsevol incertesa en l'orientació dels futurs pactes. De l'altra, traça clarament una línia vermella: Ciutadans no pactarà amb un partit, el PSOE, que va arribar al poder en aquesta legislatura gràcies al suport de partits independentistes. Dit d'una altra manera, el missatge que Rivera dirigeix al votant socialista vindria a ser el següent: «Si em votes, jo t'ofereixo una doble garantia: la d'un programa de reformes cíviques i econòmiques d'inspiració escandinava i la seguretat que el teu vot no servirà per arribar a acords de govern amb els que pretenen trencar el país». El punt feble d'aquesta proposta és lògicament la qüestió de Vox, sobre la qual calla Cs per ara.

D'aquesta batalla de relats, que es decidirà en l'espai del centre sociològic, depèn el futur electoral del país. Sánchez vol vendre la imatge d'un PSOE amable i dialogant en allò territorial, que representi el centre en positiu davant de la fotografia de les dretes a Colón. Rivera, en canvi, aspira a delimitar un perímetre constitucional que atregui, en clau nacional, el vot dubitatiu del centre esquerra, insegur davant la política de pactes socialista. Casado contempla aquesta pugna des de la barrera, conscient que el seu paper és frenar l'hemorràgia de vots conservadors cap a Vox, sobretot en les circumscripcions petites en què la Llei d'Hondt juga en contra de la dispersió. A La Moncloa estan convençuts que han recuperat la iniciativa després del dur cop d'Andalusia. L'independentisme intueix que el judici al procés els beneficia electoralment. Les enquestes del PP sostenen que l'onada del canvi està en marxa. Qui té raó? D'aquí a dos mesos sortirem de dubtes.