Fa anys -concretament el 1966- Edicions d'Aportació Catalana va publicar un llibret de Josevicente Mateo -un escriptor murcià- que parlava de l'excepcionalitat d'Alacant dins el conjunt de les terres de parla catalana. La situació que hi denunciava -espanyolització galopant, desaparició de la llengua...- no ha fet més que agreujar-se. És lògic. Espanya concentra tots els seus esforços en la baula més feble: espanyolitzar Alacant i la resta del País Valencià és el camí que permetrà la definitiva desaparició de la nostra llengua i de la consciència nacional -incloent la consciència valenciana, rebutjada en bona part en aquestes terres meridionals. Als balcons, entre els captaires, als quioscos, als restaurants, només s'hi veuen banderes espanyoles, ni tan sols valencianes. La llengua es pot donar per exterminada, exceptuant el món acadèmic. Encara que pots trobar gent catatalanoparlant -per exemple, entre els peixaters del Mercat Central-, no empren mai la llengua en públic. És impossible, si ho intentes ningú t'entén o fa veure que no t'entén. Parlar-la fa llaurador, és un deshonor. A més, Espanya s'ha cuidat bé prou d'implantar-hi una pregona i agressiva catalanofòbia d'arrel feixista. O, com a mínim, ha rentat el cervell a la gent que fins i tot coneix la llengua. Un dels pescadors esmentats, que parlava un valencià correctíssim i saborós -el «dolç accent català d'Alacant» de què parlava Jacint Verdaguer, citant la ciutat algeriana d'Orà, plena d'alacantins- en tocar el tema de Catalunya va començar a desbarrar, amb les tesis «blaveres», començat per un tema recurrent, que Catalunya no ha existit mai, ja que formava part del Regne d'Aragó (cosa que és una completa falsedat històrica, ja que aquest regne, en la unió dinàstica amb Catalunya, es va extingir).
Bé, el cas és que, com he dit, en el món acadèmic -parlo de la Universitat d'Alacant, que conec bé perquè hi imparteixo cursos i màsters- la nostra llengua es pot usar d'una forma més o menys fluïda -si no és que sempre apareix un espanyol/espanyola, que malgrat que tothom accepta el català, t'obliga a fer el curs en espanyol (cosa que m' ha passat... la tal espanyola va començar l'exigència dient « soy abogada»). Aquesta Universitat ha editat un llibre meu, fruit de la investigació d'anys, titulat Cuina i cultura del gust al País Valencià. El patrimoni culinari, d'unes 530 pàgines de lletra molt menuda. El vam presentar fa poc, emparat per les autoritats acadèmiques -de la Vicerrectora a catedràtics de la Universitat- a la Fira del Llibre d'Alacant.
