Diumenge passat parlàvem de com es va posant progressivament preu al CO2 arreu del món. Explicava que avui aquesta acció es fa a base d'uns drets anomenats ETS que es comercialitzen en uns mercats específics de CO2 i que afecten un nombre limitat de sectors productius: la generació elèctrica, l'acer, el ciment, el refinatge de petroli, el vidre, el paper, la química i la ceràmica. També vam explicar que França ha intentat introduir la taxa sobre CO2 a la resta d'activitats de l'economia (es diu difusa) i s'ha vist frenada per la resposta rebuda al carrer. Quina és la raó per la qual el camí francès va errar? De la seva observació i de les solucions que vagin sortint hi traurem el futur de la taxa de carboni pels altres.
La taxa a França es va aplicar sobre combustibles fòssils: gas natural, gasolina, gasoil i carbó. El resultat va ser que l'impost sobre el gasoil va pujar de 0,4 €/l el 2014 fins al 0,7 €/l que s'havia d'aplicar el 2020, acció que va fer explotar la paciència de la gent, cansada de tanta pressió fiscal, cosa que va provocar el moviment de les armilles grogues.
La taxa francesa va recaptar en el primer any 2014 uns 300 milions d'euros, el 2016 uns 3.800 milions i el 2018 uns 9.000 milions. Segons la llei per a la transició energètica, l'augment fiscal de la taxa de carboni s'ha de compensar per un alleugeriment de la fiscalitat que recau sobre altres productes, treballs o ingressos. Així va ser com el 2016 va finançar el crèdit d'impost per a la competitivitat i l'ocupació per valor de 3.000 milions d'euros.
Qui paga la taxa de carboni? En principi la paga tothom que faci servir energies fòssils, però hi acaben havent moltes excepcions arran de compliment d'acords internacionals o de directives europees: el transport marítim i aeri, els sectors que disposen dels drets de CO2, els taxis, el transport de mercaderies per carretera, el transport públic, els usos agrícoles, el gasoil per calefacció... tot plegat fa que la taxa es concentri en els usuaris de cotxes particulars, sobretot en els que els necessiten per anar a treballar en el món rural. Això ha provocat injustícies com que a l'any 2017 el mercat de carboni per als sectors ETS amb drets tenien un preu de 5 €/t CO2 mentre que la taxa de carboni francesa era de 30,5 €/CO2. Aquesta situació d'injustícia, i el fet que el col·lectiu més afectat fossin els treballadors autònoms i la gent amb pocs recursos que necessita el cotxe per anar a treballar, va fer explotar la taxa francesa.
La solució que va trobar el president Emmanuel Macron va ser la de dir: ens estem equivocant, pensem que fem les coses de forma justa i racional i els ciutadans no ho perceben així. Fruit d'aquesta reflexió va convocar un gran debat nacional per intentar reconduïr el diagnòstic, per intentar trobar solucions i per posar en reflexió a la societat francesa sobre els camins possibles: més o menys pressió fiscal? més o menys protecció social? Més o menys camí cap a la transició energètica?
Recordo novament els cinc criteris que ha de tenir una taxa de carboni: universal, intensa, progressiva, fiscalment neutra i amb aranzels. L'aplicació francesa falla sobretot en els aranzels. Si no hi ha protecció exterior sobre la taxa s'han de començar a fer excepcions per no deixar la indústria en males condicions competitives respecte el mercat exterior. I, quan fas excepcions l'aplicació deixa de ser universal, apareixent injustícies a cada racó de la normativa.
El resultat del gran debat, amb gairebé 2 milions de participacions, 10.134 reunions amb una mitjana de 45 participants, ha estat posar fre a la taxa de carboni, tenir clar que els impostos han de baixar més ràpidament, impulsar un reequilibri territorial entre metròpolis i ajuntaments llunyans, invertir més en transport públic, però sobretot que els francesos «no volen que siguin les taxes les que els diguin el que han de fer». És a dir, no volen que les adaptacions socials es facin a través de pressió fiscal. Durant la fi d'abril sabrem les mesures que en traurà Macron.
Mentre ha durat el gran debat, altres grups han treballat sobre possibles solucions per salvar la taxa de carboni. El Consell d'Anàlisi Econòmica francès, un think tank proper al govern, proposa redistribuir els ingressos de la taxa al 50% de francesos més modestos segons el lloc de residència. Es tracta de tornar la totalitat de la taxa de carboni a les famílies en funció dels ingressos i de la seva localització entre ajuntaments rurals i petites àrees urbanes. En concret el 50% de francesos que rebrien el retorn de la taxa serien els que tenen ingressos mensuals nets de menys de 2.200 euros. La distribució correspondria a uns 310 euros a l'any per al 30% de francesos més pobres, mentre que el 10% que segueix rebrien 300 euros i així decreixent fins al 20% últim amb més ingressos que rebrien 60 euros anuals. Aquesta fórmula es materialitzaria com a xec d'energia que serviria només per pagar factures de gas o electricitat i també pel transport en determinades zones.
D'aquí a unes setmanes veurem més clara la solució francesa. Però aquesta setmana Alemanya també ha dit que vol estendre la taxa de carboni a tota l'economia, tot tenint l'ull posat al fracàs de França. Ara si que enfilem cap a la proposta d'un aranzel europeu per la taxa de carboni, la darrera de les cinc condicions per tenir èxit. A Estats Units 27 premis Nobel i els 4 últims expresidents de la reserva federal han proposat la introducció de la taxa de CO2 en base a les cinc condicions que us he descrit. Això farà més fàcil encara la introducció de l'aranzel europeu.
