«Sis nits d'agost» i «La mitra de l'exili»

Començo pel començament. A les acaballes de la primavera de l'any passat, em trucà Jordi Lara per parlar de Xirinacs. Ja sabia que en preparava una novel·la, servidor, i havia vist que un dels seus títols havia guanyat el premi Crítica Serra d'Or de Narració 2017. Ens vam trobar a l'hora d'esmorzar. Vam xerrar una bona estona. Cinquanta anys sense repicar, frontals entrats, mostatxo, garneu, reservat, d'aquelles persones que sap el cau de la guilla i no te'l diu: feia veure saber menys coses de les que sabia i que tenia el llibre tot just embastat. Em va fer estrany el seu interès, perquè mai no havia conegut Xirinacs. Li vaig respondre totes les preguntes que em va fer, li vaig confessar que havia refusat fer un llibre amb títol editorial per si es veia amb cor de fer-lo (Xirinacs i les dones), li vaig dir quines lectures no s'havia de perdre -no havia llegit ni Dietari final- i vam quedar que si servidor sortia a la novel·la, ja m'enviaria l'esborrany. No ho ha complert, però no hi fa res. M'he trobat literaturitzat, juntament amb altres persones, en una novel·la de no-ficció sobre un personatge polièdric com Xirinacs, on apareixen persones reals i vives, de les quals conec els engirs i veig com se li han presentat. Una novel·la tan delicada com intensa. El tema suggereix una reflexió sobre la mort (i sobre la mort voluntària en la tensió entre la llibertat individual i el compromís col·lectiu). L'autor ha fet una indagació preciosa i precisa, sobretot del paratge del Pegot, sota Sant Amanç i el Taga (abans s'hi feien conreus diversos i, el 30-VI-1944, hi va morir el maquis comunista Manuel Sánchez i un guàrdia civil), dels masos encara habitats de l'entorn i del santuari enderrocat de Vidabona (la Tuta, el mas Boix -on s'ubicà un temps la cantant Núria Agulló-, la Fuiosa -amb l'Estrella i en Kim-, el Miquelet...), de les persones que van trobar el cadàver de Xirinacs (Josep Rovira i els seus amics, els Mossos d'Esquadra, els forenses...). I encara insinua materials per a la trama detectivesca (el cadàver estava damunt d'una tovallola i envoltat de sacs). Sap descriure amb un cop de ploma: «Gastava una perilla sense bigoti amb tres galamons a la barbeta i una grenya canosa i llibertària al clatell». D'un servidor diu: «...era un d'aquells cristians que garanteixen la pervivència de l'Església a cops d'autocrítica i a còpia de rebre'n bastonades». Òbviament fa ficció del que li interessa i com li va bé (per ­exemple, em fa dir que denomino Íngrid l'enamorada del personatge, quan servidor no la bateja amb cap nom) i acaba deixant tots els camps oberts del seu protagonista: pacifista decebut, malalt desesperat, heroi menystingut, lluitador rendit, màrtir malaguanyat... Llegeixin i treguin conseqüències!

La segona novel·la, La mitra de l'exili, és de Manuel Castellet, matemàtic, professor emèrit de la UAB, promotor i director del Centre de Recerca Matemàtica (1984-2007) i expresident de l'Institut d'Estudis Catalans (1984-2007), època en què li vaig fer una entrevista per a aquest diari. A partir d'uns papers gairebé inèdits del mecenes Rafael Patxot datats els anys cinquanta (Adéu a Catalunya: Guaitant enrere. Fulls de vida d'un octogenari), elabora una novel·la, amb un cert deix detectivesc, sobre les circumstàncies de la mort del cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer a Friburg (Suïssa), el 13-IX-1943, al qual, com a cardenal degà, durant la II República, el Vaticà li havia encarregat la missió d'harmonitzar l'Església amb el nou poder constituït (d'aquí la lúcida Pastoral col·lectiva de 1931). Malgrat això, durant el franquisme va haver d'exiliar-se per no haver signat la famosa Carta Colectiva del Epis­copado español a los obispos del mundo entero (1-VII-1937) de suport a Franco promoguda pel cardenal Gomà. El canonge Carles Cardó (que també surt a la novel·la), a Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, explica les tensions entre Vidal i Gomà, les quals dividiren l'església espanyola. (Un botó de mostra: en parlar de la Setmana Tràgica escriu: «les turbes cremaren les esglésies quan la jerarquia ja l'havia cremada».) També ho han estudiat M. Batllori i V. M. Arbeloa als 4 volums de l'Arxiu Vidal i Barraquer. La novel·la de Castellet, amb un fil narratiu que va del setembre de 1943 fins a l'abril de 1944 -hi esbossa l'ambient de la primera postguerra-, exposa la recerca que fa una tal Aurora, amarada de l'esperit de l'Escola Normal -és una mestra depurada, entorn de la trentena i a punt de casar-se-, sobre les circumstàncies de la mort del cardenal a Suïssa (de l'exili a la cartoixa de la Farneta, prop de Lucca, a la Toscana, Vidal, quan l'ocupació nazi d'Itàlia, va haver de refugiar-se a Suïssa, exactament al ­Foyer Ste Elisabeth de Friburg, on morí). En aquest itinerari la investigadora es trobarà amb les vides encreuades de dos altres homes rellevants de la Catalunya republicana: el mecenes Rafael Patxot i el poeta Ventura Gassol, al qual vaig tenir l'oportunitat de fer la darrera entrevista amb el seu retorn a Catalunya, publicada pòstumament: «Ventura Gassol, humanista integral al servei del país» (El Correo Catalán, 22-X-1980; [precisions 30-XI-80]). Patxot, aleshores, ja havia mort a Ginebra el 1964. Vidal havia estat enterrat a Tarragona dos anys abans; amic de Pacelli, havia contribuït a la seva elecció com a Pius XII; malauradament no el va poder aconsellar quan el 1953 la Santa Seu oferí a Franco l'honor de la Suprema Orde de Crist! Castellet, tanmateix, trasllada als anys 40 algunes tensions que els catalans tornem a viure en l'actualitat en relació a Espanya, cosa que fa el relat de més bon llegir encara, amb sorpresa final inclosa.