Estem a final de campanya i volia explicar-los el que entenc que hauria de ser la base de l'actuació política que sembla que han oblidat les formacions polítiques i socials amb honroses excepcions. Ho faré per medi d'un exemple i a partir d'unes notícies de premsa aparegudes aquests dies.
Segons recullen les dades d'un informe del grup juvenil Avalot-UGT, a principis de 2009 hi havia 35.550 joves catalans d'entre 15 i 34 anys residents a l'estranger mentre que a 1 de gener de 2018 n'hi havia 76.658, més del doble (no tinc dades fiables d'Espanya però, pel que conec, les xifres no són massa diferents). La UGT ho atribueix a la precarietat laboral dels més joves que tenen dificultats per trobar «una feina digna» al mercat de treball d'aquí i busquen millors oportunitats a l'estranger. Cal afegir l'encariment de l'habitatge que porta a una bona part de joves a viure a casa dels pares o a compartir pisos en condicions precàries. Per la meva part hi afegeixo que els que marxen solen ser els més preparats.
El segon tema que ha sortit a la premsa aquests dies i que va molt lligat a l'anterior, és el del decreixement de la classe mitjana. Un informe de l'OCDE alerta sobre aquest problema als països de l'OCDE i diu que Espanya és un dels països més afectats. No hi ha ascensor social, les persones de classe baixa no tenen perspectives d'assolir la classe mitja (i els que ho aconsegueixen necessiten vàries generacions). La cosa més aviat va en sentit contrari. Els rics cada cop són més rics, els pobres més pobres i els canvis més importants es donen entre les persones de classe mitjana que passen a les baixes. És una manera d'exemplificar l'augment de les desigualtats. Un incís, reduir la desigualtat és un objectiu del programa 2030 per un desenvolupament sostenible de l'ONU i no figura en els programes dels partits de dretes. I és clar que no sols és un problema de justícia sinó de cohesió social i està a la base dels populismes que assolen les nostres democràcies. L'informe de l'OCDE alerta que sense cohesió social, sense classes mitjanes fortes, les democràcies es desestabilitzen fàcilment. Quan la població no veu un horitzó de millora per a ell o els seus descendents, resulta fàcil caure en la demagògia de les solucions simples que postulen els falsos profetes.
La tercera notícia són unes declaracions del nou president de Foment del Treball, Sánchez Llibre. Fa poc, en un acte presentat per Isidre Fainé, Sánchez Llibre va reclamar un acord entre empresaris, treballadors, directius i accionistes per un nou pacte social. Va afirmar que «la proporció que existeix avui a les empreses en la redistribució del capital i del treball potser no és la més adequada» i més endavant va suggerir que «els principals sacrificis a la darrera dècada s'han fet per part dels salaris dels treballadors pressionats a la baixa per la globalització i la robotització» i va afegir que els salaris baixos expulsen del mercat de treball als més preparats (enllaçant amb el que dèiem al principi).
És clar que la preocupació de la patronal ve perquè diu que això comporta una debilitat cada cop més gran del consum, que arriba a nivells dramàtics en països com Alemanya i que contreuen l'economia del conjunt de la UE. Però benvingut sia que la patronal proposi un diàleg sobre les condicions de treball i els sous. Potser seria un bon moment perquè els polítics ajudessin a uns acords que permetessin millorar els salaris. A Espanya hi ha empreses en les quals els directius cobren 87 vegades més que els treballadors menys qualificats, un veritable despropòsit si ho comparem amb la realitat de societats com les nòrdiques europees on hi han algunes propostes d'un màxim que estigui proper a les 10 vegades.
Els partits polítics, estiguin al govern o a l'oposició, haurien de tenir una actitud com la de Sánchez Llibre. És obvi que el president de la patronal no defensa els interessos dels treballadors però detecta un problema i el que fa és proposar diàleg, que vol dir transacció, amb els agents socials. Això és el que no veig en molts partits, sobretot les dretes que sols diuen que no a tot el que proposen els altres partits. M'agradaria una acció política com la que va permetre la transició en què els problemes s'abordessin des del realisme, deixant clar quins són els diferents plantejaments i trobant els punts d'acord que poden ajudar a resoldre els problemes encara que sigui parcialment (i òbviament no a gust de tothom). El no per principi al que proposa l'altre és un mal acompanyant de la tasca política i, per això, em semblen molt interessants les declaracions del president de la patronal. A banda de què crec que van en la bona direcció per fer un país menys desigual, un dels objectius que crec que qualsevol govern raonable haurà d'intentar abordar en la propera legislatura.
Per acabar una última cita. El millor resum de com proposen abordar el problema català els diferents partits el donava el president Sánchez en declaracions a La Vanguardia quan deia que els independentistes i les dretes són molt nacionalistes, defensen la pàtria però una pàtria (catalana o espanyola) on sols hi caben ells. És un bon resum almenys pel que fa a com ens afecten les diferents propostes als catalans. Perquè, que ens diuen els independentistes a més de la meitat dels catalans que no ho som? Continuen parlant com si Catalunya fos seva, com si només hi fossin ells, cap paraula sobre el necessari diàleg entre catalans, de com recuperar la cohesió social que Catalunya necessita. I què diuen les dretes? 155, mà dura i recentralització de competències (o inclús eliminació de les autonomies). I, segons les enquestes, una majoria qualificada dels catalans voldríem una més gran autonomia, un blindatge de competències (especialment en llengua i cultura) i un millor finançament.
