El pont alçat a Santa Eugènia. Poc després d'haver-me instal·lat amb l'Anna Mir en un esmàs d'aquesta antiga població en vaig sentir a parlar per primera vegada gràcies al director de Ràdio Salt, Manel Mesquita. Home inquiet que defensava causes impossibles. S'atrevia a publicar còmics i fanzines. Aplicava rigor, civisme i, sobretot, humanisme en una ràdio que feia poc que s'havia creat. L'entenia com un espai des del qual tothom que tingués alguna cosa a oferir s'hi havia d'expressar. Era l'inici de les ràdios municipals i això implicava estar vigilat i qüestionat pel poder. D'esperit llibertari, aprenia a navegar pel riu d'una realitat tot just encetada. Al postfranquisme, en petits racons culturals s'estimava la llibertat. Reivindicava el pont del Dimoni. Explicava on era el magatzem on hi havien indexades les pedres de l'antic pont. Els papers de la llegenda. Croquis i dibuixos perduts en la ventada de la història. Llavors, més que donar-li ànims, jo, el confortava. Em semblava una feina homèrica i no gens realista. L'altre dia vaig anar a veure l'obra acabada d'estrenar. No em vaig atrevir a creuar-la, vaig preferir mirar de lluny. Vaig obviar entrar en les consideracions de bonic o lleig, vaig bandejar prejudicis estètics i em vaig fixar que en les pedres hi havia el solatge del temps. El temps que passa sense cap mesura, el que s'alenteix d'una manera inhumana i, també, el que remarca com les utopies, de vegades, esdevenen empíricament mesurables. Malgrat les maltempsades de la història, els veïns de Santa Eugènia havien refet el pont. Hi havia, també, en la suau arcada empedrada, el relleix de la joventut. La gràcia d'haver viscut una època anant a contracorrent.
