En democràcia, no hi ha construcció social que perduri sense un ús continu de la prudència política. Es governa per a tots, no per a uns pocs. Es governa amb, per i per als diferents, no només per als afins. La virtut de la prudència es basa en aquest deure democràtic que han d'exercir tant els representants electes i cada institució, tant les elits com el conjunt dels ciutadans. L'ús prudent del poder apel·la en primera instància als vencedors que han de donar un sentit a la seva victòria. Sabem, és clar, que l'esquerra ha guanyat perquè desitjava evitar el triomf de la dreta. El narcisisme del vot democràtic s'imposava diumenge passat com un fenomen relativament nou a les xarxes: molts es fotografiaven amb la papereta o acudien a les urnes amb un o altre missatge a la samarreta. Està bé que així sigui -hi ha alguna cosa gairebé festiva en això-, però la lletra petita de la democràcia parlamentària necessita d'un desenvolupament que no s'explicita tan fàcilment. Estem tots a favor, per exemple, d'una educació de qualitat o d'unes pensions públiques sòlides i justes; però això són eslògans que d'entrada signifiquen molt poc, a part d'unes dècimes més o menys en els pressupostos generals de l'Estat, i que s'han de concretar després en lleis i mesures solvents i plausibles. La prudència, en tot cas, constitueix una virtut no només exigible als vencedors, sinó també als perdedors, que no poden enfangar gratuïtament el debat públic. Després de les eleccions -i els seus missatges més o menys nítids-, passem al segon acte de la política: a la necessitat d'articular pactes estables que arreglin els descosits. I amb les arestes dels extrems res serà possible.
El triomf del PSOE respon, en primer lloc, a l'alarma que ha provocat la irrupció de Vox en àmplies capes de la societat, però també el govern ha sabut capitalitzar l'espai buit del centre ideològic, el d'una Espanya no deshabitada però sí silenciada que desitja menys crispació. Aquest lloc sense senyals ideològics clars, que per a uns és el de la tebiesa i per a altres el de la moderació, constitueix la frontera natural de la prudència. I aquí és on han de trobar vencedors i vençuts per articular -amb la suficient generositat- una nova pau civil en el territorial, l'ideològic, el social i l'econòmic. Governar ancorant-se en els extrems condueix a canvi del deteriorament de la convivència, es produeixi o no l'alternança en el poder.
Entendrà el PSOE quin és el seu paper històric en aquests moments? I Cs, ERC o Podem? Quant als populars, el discurs ochentayochista de Casado s'ha saldat amb una patacada descomunal. Res que no es pogués preveure des de la desafortunada foto de Colón, tot i que la magnitud de la seva derrota sigui superior al que suggerien les enquestes. El partit està cridat a un congrés de refundació si vol sobreviure, i més després del previsible corriment de vots que pot tenir lloc en les pròximes autonòmiques i municipals fonamentalment cap a Cs.
Més enllà del curt termini del poder, recuperar la centralitat hauria de constituir l'objectiu principal dels partits. Diguin-li moderació, visió d'Estat, necessitat. Diguin-li democràcia, si volen. Perquè la democràcia és també l'art de la prudència.
