L'àmbit del Barri Vell de Girona continua obrint portes i finestres a la contemplació. Cada recés trenca la seva discreció. Tot s'omple de veneració per unes estances que a vegades poden semblar oblidades. És festa i es proclama als quatre vents que aquest és «Temps de Flors», l'esclat dels colors encesos. Al costat de les rutes amb plànol desplegable podríem confegir un itinerari ajudats per aquells esperits poètics que hi han posast cor i mirada. Com unes fites. Narcís Comadira hi aporta admiració: «Aquests espais closos de la Girona vella, ombrívols, desconeguts, amb altes tanques desbordants de flors ens sorprenen per l'olor, per dir-nos que la vida existeix, per trobar els nostres cors amb un alè immortal i únic, el de la vida». Cada naixement vegetal és un signe fecund de la cultura de la flor, com una fantàstica multiplicació. Salvador Sunyer concedeix a les flors un valor de transcendència: «Per sort aquelles roses són florida que amb el lleu contrapès del seu color han allargat un xic la meva vida i presant-me fidels la seva olor no hauré de presentar-me a l'altra vida amb les mans només plenes de buidor».
Tanmateix, són dies curts aquests de «Temps de Flors». Moltíssims anys i segles abans d'aquesta 64a edició de l'aconteixement, innombrables treballadors de l'esperit i dels materials han creat figures i mites sobre flors i fulles buscant-hi símbols i significats i moltes vegades ho expressaven treballant la pedra dels capitells que ara tenim. De la cultura universal hem heretat escultures, obra pictòrica i literària que ara tenim ben empadronats a Girona.
Però, tot i admirats per l'atapeïment de bellesa, hi ha el fet insuperable del seu acabament temporal. Són els dies curts que s'avancen a fer-nos acceptar les grandeses i les misèries de la vida breu. Joan Maragall avisa esperançadament del proper final: «Aquestes flors no estan pas tristes, no, no, riuen al sol; m'han encantat així que les he vistes posades a morir, mes sense dol; morirem aviat, lluny de la planta, elles deuen pensar, més ara el nostre brill el poeta encanta, i això mai morirà». Aquesta línia la continua Josep Pujol: «Apreneu, any rera any, la lliçó de les flors: indolents, mostreu i vesseu la joia dels vostres pètals, floriu sense sentit, assaboriu la saba i fingiu que la mort us és lluny, desconeguda». Els diversos espais de «Temps de Flors» també conviden a reflexió: l'estil gòtic ja té preparat algun sarcòfag per quan es vagi acabant tanta florida; és la paciència il·lustre que ara contempla com es desdibuixen els perfils i es destenyeixen els colors, com un presagi; serà el regne de la «bruixa blanca», aquella boira gironina versificada per Salvador Oliva; la grisor que baixarà suaument a algun claustre -que en té per escollir- mentre ascendeix un cant gregorià tot amorosint el cap cot dels vegetals. L'enigmàtica cisterna de la Carbonera podria acollir les restes d'aquest regnat vegetal d'una setmana, com una guardiola de somnis, de llavors d'un altre «Temps de Flors», com una credencial de ciutat educadora de la pau, una oferta d'esclat, de tradició i imaginació, lluny de manifestacions festives trencadores. «Temps de Flors» és un clàssic, i els clàssic són substancials a la ciutat de Girona. Representa un retorn a la vertadera alegria, la natural benvinguda al bon temps, a l'acolliment, al millor civisme. Són els moments sense edat que corren pels versos de Núria Esponellà: «Hi ha un temps llarg quan despertes a la nit somniada si contemples el riu de la vida i et fons a les aigües, quan comprens que la calma del cor és silenci i mirada, i reprens per la ruta del mig el camí del retorn».
