Concepte volàtil i al qual massa vegades recorren els polítics. Com més va més es dissol, a mesura que el temps s'abat sobre nosaltres, més s'imposen els tòpics de la pàtria espanyola. Toros i toreros, caça, tonadilleres, faralaes i flamenc. El flamenc del chacarrà chacarrà dels quadres «musicals» que rondaven la nostra joventut i que s'escoltaven, un dia sí i l'altre, també, a la Costa Brava. Al Baix Empordà triomfaven llocs com Los Almendros, La Raqueta, Las Vegas i, a Palamós, La Arboleda. L'imaginari de la dreta espanyola, en l'actualitat, malda per recuperar aquella època. La pàtria fixada en les botigues de souvenirs. Érem adolescents quan passava un cotxe pel poble anunciant a tot estrop i megafonia estrafeta corrides de toros a Sant Feliu de Guíxols. No estàvem pendents de la colonització infra-cultural que es projectava damunt nostre. A l'estiu tot s'hi valia. Així vam créixer la mainada de la costa. Al cap dels anys, sorprèn que la ultradreta espanyola proposi recuperar aquestes i rònegues qüestions. El reviscolat nacionalisme espanyol es presenta en un trident, bòvid de tres banyes, és concret, regressiu i llastimós. Aneu a saber; la llei del pèndol no és quàntica sinó que s'alimenta de la força de la reconquista. Ataca allò que no entén i vol que demà la seva pàtria sigui única. La Costa Brava tornarà a estar banyada pels tòpics que fa seixanta anys eren llei de vida. El turisme massiu, pel fet de se-ho, no té criteri. No li cal. Vol allò que vol i no paga per barrinar. El turista que pensa és una peça esgarriada del ramat. Outsider. El meu avi ja ho deia: no et fiïs mai de ningú i, sobretot, recorda que tot torna! Tenia raó.
