16 de maig de 2019
16.05.2019

Marchena mirall

16.05.2019 | 01:27

El jutge Marchena és la majoria d'edat de Catalunya, el catalanisme posat davant del mirall precís que el reflecteix, el patriotisme qüestionat per la responsabilitat, el límit que encara busquen els adolescents per créixer forts i sans, la virilitat redemptora de la sintaxi clara i penetrant, de la jerarquia estilitzada pel poder que et descompta la quincalla i t'enfronta amb la veritat.

Els tantes vegades ridículs testimonis de les defenses, que han pretès confessar les més pintoresques circumstàncies al Tribunal, des de l'homosexualitat de Lluís Llach a la febre de Marina Garcés, han estat degudament tallats i endreçats al racó que els correspon en el món real de la Justícia i la democràcia. Marchena és la millor Espanya ajudant Catalunya a millorar, la Civilització obrint-se pas entre la jungla emocional de passions ben baixes, l'autoritat que emana de la Llei contra els autoritaris que van voler saltar-se-la.

El jutge Marchena és la platja on han anat a morir les infinites onades d'autosuficiència i d'arrogància d'un independentisme que ha perdut per incompareixença, per immaduresa i per incompetència totes les batalles, també la d'aquest judici que esperava exprimir com un acte de propaganda i que se li ha tornat en contra, deixant-lo en evidència. El rei va nu i tothom ho ha pogut veure. La depressió serà fonda i llarga. Marchena l'ha prescrit i la seva sentència serà la medicació amb què haurem de tractar-la. Però només Catalunya ella mateixa pot curar-se, aprenent a relacionar-se amb la realitat sense deliris ni enganys, sense aquests insofribles atacs de sucre, tal com el jutge ens ha ensenyat.

Només l'advocat Xavier Melero ha entès la gravetat del moment, el correctiu de fons, el carreró sense sortida on l'independentisme tot sol ha anat a parar; només Melero ho ha entès i per tant està intentant salvar els seus patrocinats de les acusacions de rebel·lió i sedició, que són les que més anys de presó comporten. Si ho aconsegueix, pot ser que se'n beneficiïn igualment els altres acusats dels mateixos delictes, tot i que Junqueras i Romeva tinguin aquest pallasso per advocat que fa dir-se Andreu Van den Eynde, marxista, que converteix la necessària defensa dels seus clients en un frívol circ de soflames que només poden fer sentir vergonya aliena a qualsevol persona mínimament estructurada que les escolti. També ell, com els seus companys de pallassada Salellas i Pina, s'han trobat el rigor higiènic de Marchena, el límit dibuixat a terra amb una línia vermella, l'Estat de Dret en el seu esplendor posant-los al lloc que els pertoca, la meva llibertat –i la de la majoria de catalans– que van trepitjar amb llur cop a la democràcia, que ara ve a passar-los compte encarnada en el jutge Marchena.

Dins i fora del Suprem, el jutge Marchena ha estirat el llençol al fantasma de l'independentisme intimidatori i violent, colpista, que va voler imposar la seva minoria cridaire i que ara agonitza frustrat i desorientat a l'espera d'un líder nou que entengui, com Pujol ho entengué malgrat ser el primer i més pur independentista, que en el tot o res Catalunya sempre perd i que posada davant del conflicte extrem, o bé es desfà com un terròs de sucre –octubre del 17– o bé lluita de la manera més irracional, confonent els sentiments amb l'estratègia, l'estètica amb la victòria i la realitat d'un Estat, amb contes de por de vora el foc que duen, tal com el sucre desfet, a la derrota.

Ahir a Francesc Macià vaig trobar-me Francesc-Marc Álvaro, que no fa pas tant va dir a un amic meu que no sabia que ho era que estava pensant d'enviar-me algú per «trencar-me les cames». Em va tenir allà, dret al semàfor, sense gosar ni apropar-se, amb la seva tara al sol i el jutge Marchena al clatell, recordant-li l'aclaparadora mesura de la seva mediocritat. I al cap, fent-li de cabells i suposo que per cridar l'atenció i evitar que li mirem l'altra cosa, una exageradíssima escarola que semblava una rata morta.

Al jutge Marchena li hauríem de concedir la Creu de Sant Jordi per l'immens servei que ens està prestant, per com ens està ajudant a destriar el gra de la palla, per com ens deixa la misèria al descobert, tota la nostra misèria, perquè puguem identificar-la correctament, superar-la i erradicarla. Una Creu de Sant Jordi per expressar-li la profunda gratitud d'un poble que, fins que ell vingué a endreçar-lo, havia oblidat que cada acte té les seves conseqüències i que no som dignes d'allò que no defensem. Com sempre –i com els palestins– l'independentisme s'equivocarà odiant Marchena, intentant absurdament de denunciar-lo als tribunals europeus en lloc d'atendre la seva minuciosa radiografia –en ja molts casos autòpsia– de tot allò que volent-nos alçar no vam abastar i no pas per culpa de l'acció repressiva d'Espanya –que no ha fet cap falta– sinó per causa de tot el que quirúrgicament Marchena al judici ha anat corregint, conduint, podant, per oferir-nos, amb la seva elegància proverbial, una còpia ben eixuta de la nostra pròpia veritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook