Si la nostra cultura s'assenta sobre els llibres, la nostra educació hauria de fer-ho sobre la lectura. Curiosament, en aquest cas, el coneixement científic no entra en contradicció amb la saviesa dels clàssics: llegir ens construeix. El famós informe PISA corrobora que el principal indicador d'èxit acadèmic d'un alumne és el nombre d'hores que ha passat llegint al costat dels seus pares abans de fer els cinc anys. Lectura en veu alta, s'entén: de pares a fills. En el seu clàssic estudi Meaningful Differences, els professors Betty Hart i Todd R. Risley van documentar els efectes que tenia la lectura en veu alta sobre el vocabulari dels nens, però també sobre la sintaxi, la comprensió lectora -clau fins i tot per a l'aprenentatge de les matemàtiques- i la curiositat. La relació entre el múscul cultural d'un país i la seva taxa lectora obeeix a una lògica irrebatible, si pensem que la nostra intel·ligència en gran mesura s'expressa de forma lingüística. Dit d'una altra manera: el nostre pensament no són només paraules, però sense paraules no hi ha pensament.
Un llibre publicat recentment als Estats Units, The Enchanted Hour, de Meghan Cox Gurdon, crítica de The Wall Street Journal, també subratlla la importància decisiva de la lectura en veu alta en el desenvolupament intel·lectual, cultural i emocional dels nens. Cox Gurdon, que va criticar amb duresa fa uns anys el substrat excessivament fosc de l'actual novel·la juvenil, acudeix a les neurociències i la psicologia de la conducta per reivindicar els efectes benèfics a llarg termini de la literatura oral. A més dels ja coneguts, l'autora destaca la conveniència de prosseguir amb aquesta pràctica més enllà de l'etapa que va de zero a cinc anys. En la infància es posen els fonaments de la lectura; però, més endavant -com pot confirmar qualsevol pare, docent o bibliotecari-, la pressió de la tecnologia dificulta la consolidació de l'hàbit. En un món on l'atenció resulta una virtut desconeguda, llegir en veu alta a un adolescent de forma quotidiana garanteix un període de temps exempt de distraccions. No només això ?sosté Cox Gurdon-, també compta el vincle emocional que es manté amb els fills. La pedagogia de l'escolta -com en ocasions s'ha titllat a la lectura en veu alta- resulta també una pedagogia del plaer. «Mai els llegiria als meus fills -afirma l'autora- llibres que ells llegiran pel seu compte, com Harry Potter». Es tracta d'ampliar la seva capacitat i d'apropar-se lenta i gradualment als grans llibres, és a dir, a la literatura clàssica, sigui o no infantil o juvenil.
A Espanya es publica molt, però es llegeix poc i malament. A mesura que els alumnes passen de curs, els contes dels germans Grimm van cedint el seu lloc a novel·les escrites per youtubers, relats amb base sociològica i -ja en l'ESO- poc més que les lectures obligatòries. És un procés de degradació que no es produeix exactament igual en altres països del nostre entorn, com els anglosaxons, els del nord d'Europa o França. En aquest sentit, ens cal convertir la lectura en una autèntica política d'Estat: una prioritat cultural, de la mateixa manera que hi ha una altra prioritat científica que respon a les exigències industrials de l'R+D. És una tasca que han d'impulsar les diferents administracions públiques, les biblioteques i les escoles. Però, en última instància, és una tasca que depèn de tots i cada un de nosaltres, com gairebé tot el valuós que succeeix a la vida.
