Diumenge vinent, sDv, tornarem a les urnes. A les municipals, sembla que Girona i Barcelona competeixin en nombre de canditats. JxCat, allà, presenta Quim Forn i, aquí, Marta Madrenas; ERC, allà, Ernest Maragall i, aquí, Quim Ayats; BCN en Comú, allà, Ada Colau i, aquí, Lluc Salellas per Guanyem Girona (conglomerat de CUP, Comuns Sobiranistes i d'altres); PSC-PSOE, allà, J. Collboni i, aquí, Sílvia Paneque; Cs, allà, M. Valls i, aquí, D. Pamplona; PP, allà, J. Bou i, aquí, C. Veray. I hem parlat de sis candidatures. A Barcelona, encara hauríem de parlar de la de Jordi Graupera, que intentà una candidatura independentista organitzant unes primàries amb la participació de 10.000 persones, que guanyà, sense que hi participessin ni ERC ni JxCAt; la d'Anna Saliente, per la CUP; la d'Ignació Garriga per Vox i les de Daniel Vosseler i Karl Jacobi. No cal dir que són unes eleccions en les quals, davant dels resultats, caldrà estar atents, sobretot, als possibles pactes de govern municipals, autonòmics i estatals.
Possiblement aquestes eleccions locals, que ens toquen de prop, ens acuitin per participar en les europees, per a les quals, fa tres setmanes, 100 milions de ciutadans europeus no sabien qui votar. La convocatòria entre el 23 i 26 d'aquest mes és tan poc engrescadora que, en una enquesta realitzada per YouGov en 14 estats de la UE per al Consell Europeu de Relacions Exteriors (ECFR), sobre 46.000 ciutadans, el 50% declarava que no aniria a votar. Sols el 35% estava segur d'anar-hi i, d'aquest reduït grup, el 70% encara no s'havia decidit per cap partit. Tenim, doncs, 97 milions de votants indecisos. Segons els experts, l'estudi desmunta un parell de mites. Primerament, ha caigut la divisió dreta-esquerra i la política europea s'està tornant sectorial: interessen temes generacionals (joventut-vellesa), educacionals (formació professional-universitària), religiosos (creences-espiritualitats), migratoris (acceptació-rebuig) i la divisió ara seria nord-sud, camp-ciutat, orient-occident... L'enquesta reflectia també l'auge dels nacionalismes, la qüestió del radicalisme islàmic, la pèrdua de població d'alguns estats (Grècia, Itàlia, Espanya, Hongria, Polònia, Romania...) i els problemes del canvi climàtic. En segon lloc, no sembla tant que en aquestes eleccions es dirimeixi si els estats som proeuropeus o antieuropeus. Per al 75% dels enquestats, la seva identitat europea és igual d'important que l'estatal i no senten cap necessitat d'haver d'elegir entre la seva nacionalitat i l'europea. Aquest sentiment és especialment fort (per damunt del 50%) en dos dels països que més s'han enfrontat amb Brussel·les: Hongria i Polònia. I, a més, hi ha els optimistes que pensen que la UE funciona prou bé i el seu statu quo ha de continuar, com ara Alemanya, Dinamarca, Suècia (24% dels votants). Al contrari, creuen que funciona malament França, Grècia i Itàlia (24% del total). En aquest sentit els partits tradicionalment més euroescèptics com el Front Nacional, la Lliga o el Moviment Cinc Estrelles s'han reposicionat aquests últims mesos i ara aposten per reformar la UE en comptes d'abandonar-la.
I aquest és el tema. La UE dels interessos estatals, la UE de mercaders i corruptes com Juncker, Tajani i Tusk ha de periclitar i ha de néixer una veritable nova UE, l'Europa del respecte, de l'acolliment d'immigrants, l'Europa de la riquesa transversal, l'Europa de les nacions. Brussel·les no ha de ser la solució dels mals de cada estat com voldrien Hongria, Romania, Polònia i Espanya (24% de l'enquesta). No hi pot haver estats convençuts que són les institucions europees les que els posen pals a les rodes pel seu mal funcionament (14%, especialment, Dinamarca, Àustria, Itàlia). Molts dels votants temen pel seu futur pròxim perquè saben que el seu estat està mig trencat, a punt d'una nova crisi econòmica, i Europa no acaba de rutllar.
Per als catalans aquestes eleccions tenen un plus de morbositat, ja que, des de l'exili i des de la presó, Puigdemont (amb la marranada de la JEC, ara el seu substitut Boye) i Junqueras, s'hi presenten. Puigdemont és la bèstia negra d'Espanya, l'enemic número 1. Només faltaria que després d'haver portat el seu advocat, Alonso-Cuevillas, a les Corts i Matamala al Senat, Puigdemont-Boye tingués escó a Europa! Els fa tanta por al Govern que van aconseguir que Tajani (anteriorment premiat amb el Princesa d'Astúries), president del Parlament europeu, el passat 25 de març demanés als serveis jurídics europeus en quin moment començava a aplicar-se la immunitat a un europarlamentari, ja que els lletrats de Puigdemont mantenien que la immunitat començava a partir del moment de la proclamació del candidat i no després de recollir l'acta, jurar la Constitució i presentar-se davant la Junta Electoral Central (JEC). Doncs sembla que no. Un candidat sobre el qual pesi una ordre d'arrest estatal es pot presentar a les eleccions mentre no pesi sobre ell una condemna ferma, però «la seva presència a Madrid és necessària per prometre la Constitució espanyola i ser inclòs en la llista que les autoritats espanyoles comuniquen al Parlament europeu». Malgrat que hi hagi una ordre d'arrest, les autoritats espanyoles podrien donar-li permís per fer el jurament sense arrestar-lo. Ja veuen que parlo en condicional. «Si aquest permís es concedeix o no depèn de les autoritats judicials espanyoles», diu l'informe. I per això la JEC es va moure. Els juristes de l'Eurocambra afegeixen que és ben cert que a candidats empresonats se'ls ha concedit permís, però «els tribunals espanyols hauran de decidir cas per cas», van dir. No seria estrany que la JEC s'aferrissés contra Puigdemont, els seus advocats no se'n sortissin, i permetés els procediments a Junqueras fins a la sentència per fer-li pagar la feina que fa fora. Els serveis jurídics han filat tan prim per quedar bé amb l'estat espanyol que la immunitat dels nous parlamentaris europeus començarà el 2-VII, dia previst per a la constitució del Parlament europeu (en canvi, els diputats al Congrés obtenen la immunitat en el moment en què són proclamats electes). Viure per veure. Però, diumenge, votin.
