Després de la brutal agressió de la Comuna de París, a finals de la seva vida, el geògraf anarquista francès Eliseu Reclús, autor del llibre L'home i la terra, va escriure des del seu exili de Brussel·les un altre text de referència, El fracàs de l'edat de la raó, una obra inspirada en Voltaire i els il·lustrats, en la qual l'autor analitza l'abandonament dels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que havien sigut el far que havia guiat la multitud que havia pres la Bastilla.
Tot això passava en un context on la ciència, l'educació, la ideologia i els llibres feien la transició cap al socialisme i l'internacionalisme. En aquest escenari, les paraules es convertien en armes, idees, esperances, per a les classes populars de tots els països. En les dues guerres mundials del segle XX, moririen milions de persones en defensa de pàtries, nacions... uns ideals sovint manipulats, que estaven al servei de l'imperialisme, representant dels interessos de les grans burgesies euroamericanes.
Els republicans burgesos i fins i tot el mateix Robespierre havien amagat les idees socialistes i molt més a les comunistes d'en Marat sobre l'anivellament de la propietat. Malgrat tot, la burgesia francesa, precursora de totes les futures burgesies, històricament ha preferit molt més parlar de llibertat i fraternitat que d'igualtat.
Ja en els anys 30, els nostres grans mestres de l'escola de Frankfurt, Adorno, Marcuse, Benjamin, varen alertar, a través de la dialèctica negativa, que, en la Il·lustració, només varen gaudir de drets i llibertats els propietaris i capitalistes i els seus polítics incondicionals i burocràcies. Com diu Íngrid Guardiola, i tants altres pensadors que ara tornen a la teoria crítica de la societat, cal denunciar l'incompliment, per part de les burgesies capitalistes euroamericanes, dels valors fundacionals de les revolucions americana i francesa i del seu famós lema Liberté, Égalité, Fraternité.
En el segle XX, es va provar de retre comptes amb la igualtat, es va tendir a introduir una certa paritat de gènere, hi va haver uns processos de descolonització relatius i es va introduir el concepte de Drets Civils. En el món occidental euroamericà, es va consentir una certa llibertat, també relativa de les classes mitjanes i treballadores aburgesades que avui estan patint una crisi de valors que les ha abocat al consum i a la compra de pisos, cotxes, segles residències i a preocupar-se en primera instància de vacances i d'unes jubilacions que, per culpa d'un liberalisme econòmic mundial i tecnològic trepidant, els fills de tots plegats no podran disfrutar. Estem construint una societat on la fraternitat i la democràcia no són res més que uns conceptes buits de continguts, un país en què els valors més humans i socialistes han estat del tot bandejats.
I ara, en àmbit planetari, al que estem assistint és a un món virtual de ciència-ficció, tal com diu l' Andreu Domingo, en un genial article titulat Distòpia zombi. Una utopia neoliberal que ve a ser una síntesi crítica de l'impressionant assaig que, aquest mateix escriptor, va desenvolupar en el seu llibre Demografía Zombi, resilentes y redundantes en la utopia neoliberal de siglo XXI, publicat per Icaria l'any passat.
Benvolguts lectors, volem informar-vos que aquest món de ciència-ficció d'aquests pensadors que estem estudiant i divulgant, són els que un servidor, des de fa uns anys, està experimentant en tot un seguit de grans retaules pictòrics i en una apocalíptica sèrie de collages i gravats encardinats en la tradició satiricocrítica més genuïna dels grans vells mestres del somni de la raó. Des de Brueghel, El Bosco, Goya, Honoré Daumier, Gorz, Beckmann...
Gairebé totes les nostres obres d'aquests darrers anys venen acompanyades d'unes fotocòpies en francès que volen fer present un rerefons de protesta tragicoirònica per tal de denunciar que, en el món actual, no existeix ni Liberté, ni Égalité, ni Fraternité, uns principis que havien guiat totes les revolucions, des de la francesa, a la comuna de París, a la russa de l'octubre de 1917, a la dels espartquistes alemanys, o a les anarquistes hispàniques.
En el nostre món present de crisi i catàstrofes, poblat per zombis, és a dir, no ciutadans manipulats pel mass media, instrumentalitzats per les grans corporacions econòmiques mundials ja no queden esperances utòpiques, siguin religioses, polítiques o culturals, sinó més aviat distopies negatives creades pel neoliberalisme. Una ideologia que no sols està canviant les grans estructures de poder o el paper de l'estat, sinó que també canvia la subjectivitat dels individus.
Com va dir, ja fa anys, la mateixa Margaret Thatcher, «l'economia és el mètode, però l'objectiu és canviar l'ànima». Es tracta d'impulsar el vell darwinisme asocial de tots contra tots, estimulant l'individualisme, l'egoisme i sobretot la insolidaritat i el consum. Segons aquesta filosofia promoguda per les elits, cal incentivar l'ego, la vanitat, els baixos instints, l'interès, la rendibilitat economicosocial. Així, un cop desaparegudes les persones, els humans, els zombis són l'objectiu a conquerir, uns éssers indefensos àvids de consumir qualsevol mercaderia que sigui profusament promocionada vint-i-quatre hores al dia pels altaveus del poder.
