31 de maig de 2019
31.05.2019

L'opressió, per a qui se la treballa

31.05.2019 | 00:15

Ser un oprimit no està a l'abast de qualsevol. Només cal obrir una mica els ulls quan es visiten aquestes petites poblacions, a tocar de les ciutats, que han passat a convertir-se en zones residencials, per comprovar que com més grossa i maca és la casa, més gros és també el llaç groc que adorna la balconada. I no hi faltarà alguna estelada al vent. Es tracta de l'habitatge d'una família oprimida, tal com indiquen els senyals externs. Si veu vostè una casota amb piscina, una extensió de gespa similar a la del Nou Camp i tres cotxes al garatge, tingui per segur que hi haurà també bonics llaços grocs, estelades i potser alguna pancarta anunciant al món allà hi viuen oprimits, demanant auxili, suplicant que algú els tregui d'aquella situació insofrible. Una cosa semblant passa a la ciutat, on la proliferació de pancartes als balcons, i llaços en façanes i en pitreres dels vianants, és especialment notable al centre, als barris de la burgesia. La Rambla mateixa, un diumenge al migdia, està plena d'oprimits fent l'aperitiu.

A mi també m'agradaria ser un oprimit, però m'haig de conformar amb el sou de periodista i a viure en un piset a la perifèria. Al meu barri, com que és un barri de treballadors i d'immigrants, a penes hi ha oprimits, per manca de temps essencialment. El diumenge m'agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai no podré comprar i conduint cotxes que mai no podré ni tocar. Els treballadors tenim tantes preocupacions que la de sentir-nos oprimits ens passa per alt, ja voldríem, ja. Procuro que en aquestes excursions m'acompanyi l' Ernest, que als seus nou anys comença a veure que hi ha gent diferent de la que veu habitualment a casa i al barri. Aprofito per exercir de pare, per educar-lo.

-Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit– li dic amanyagant-li el cap mentre mira bocabadat, diria que amb enveja, gent elegant amb llaç groc.

Quan vaig a Barcelona, com que em desplaço en metro, no veig llaços grocs. Al metro no hi ha oprimits, hi ha treballadors. Els oprimits viatgen en taxi, en el seu propi cotxe o en vehicle oficial, com Presidentorra, que gràcies a cobrar 140.000 euros anuals, es pot sentir el príncep dels oprimits. O com Joana Ortega, que acaba de ser col·locada a raó de 70.000 euros, i només se'ns ha comunicat que farà una feina «transversal». Abans hi havia senyoretes que es guanyaven la vida de manera horitzontal, algunes fins i tot acabaven posant una merceria, gràcies a tantes hores de treball horitzontal. Catalunya, pionera en tantes coses, ha inventat les que treballen de manera transversal, Joana Ortega n'és el prototip, però en vindran més. Joana Ortega, no cal dir-ho, és també una oprimida. Transversal, però oprimida. Amb 70.000 euros l'any, l'opressió es comença a fer angoixant.

No és estrany que la màxima aspiració dels pobres treballadors catalans -no diguem dels immigrants- sigui arribar a estar oprimits. Potser ens hauríem de manifestar, reclamant una mica d'opressió, no pot ser que se l'enduguin sempre els mateixos. Mentre no millorem la nostra trista situació econòmica, ens hem de conformar a formar part dels opressors, o dels colons, o de com ens vulguin anomenar els pobres oprimits.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook