12 de juliol de 2019
12.07.2019

Balcó

12.07.2019 | 00:38

En plena onada de calor, a mig matí, passo per davant d'un edifici pel qual he passat centenars de vegades. Però avui, per primera vegada, veig que hi ha algú que treu el cap per un balcó. És un noi d'uns onze o dotze anys que està mirant el carrer amb els braços recolzats a la barana. A sota no hi ha gran cosa per mirar: un garatge, un solar on hi ha aparcats una dotzena de cotxes, tres o quatre matolls polsosos i un aparcador de cotxes borratxo -o això sembla- que dorm a l'ombra d'un ailant. Això és tot. Si aixeca la vista, el noi veurà quatre o cinc edificis impersonals de lleig maó marró, tots molt semblants a l'edifici en què viu. No hi ha gaire més a veure. Algun gat que avança cautelós per la franja d'ombra que encara hi ha a la vorera. Un jubilat que camina molt a poc a poc. Una noia que passa amb bicicleta amb una butaca buida de nen a la part posterior. No hi ha res més a veure.

Però el noi segueix traient el cap pel balcó, mirant aquestes coses que no semblen interessar ningú. Si faig memòria, no recordo haver vist ningú traient el cap per un balcó en molt de temps, potser mesos, o fins i tot anys. De fet, els edificis moderns ja no tenen balcons, que es deuen considerar un malbaratament d'espai -i per tant de diners-, i només és possible veure en alguns edificis moderns uns cubicles amb forma de dau que fan de balcó, i en els quals només hi ha dos o tres testos, la gàbia d'un canari i potser un patinet plegable. L'amo de la casa, si vol treure el cap per aquest diminut balcó quadrangular amb alguna garantia raonable de no acabar estimbant-se en el buit, ha de prendre la precaució de subjectar-se amb un arnès... a què? Sí, aquesta és la pregunta: on es pot subjectar un arnès -o qualsevol altre estri de seguretat- en un balcó modern? Impossible saber-ho. I per descomptat, ja no hi ha arquitectes que construeixin miradors envidrats, aquestes innovacions de l'arquitectura burgesa del segle XIX que permetien contemplar el carrer mentre un prenia un cafè o escoltava la ràdio. A Mallorca anomenàvem «hiverners» a aquests miradors, sense els quals és impossible -o més aviat era impossible- entendre la pudorosa bellesa d'una ciutat com Palma.

A tot això, el noi que mirava el carrer des del balcó seguia abocat a la barana. No sé per què, vaig recordar una vella coberta de L'estrany, d' Albert Camus, traduïda a l'anglès - The stranger, es deia-, en la qual un home amb samarreta imperi fumava tranquil·lament al balcó, mirant el carrer d'una ciutat que podria ser Marsella o Barcelona o Alger. Aquell home no semblava tenir res a fer, excepte mirar el carrer i deixar que el temps se n'anés i amb el temps se n'anessin les preocupacions i les esperances, si és que tenia la sort de tenir-ne. Tot el que anava a omplir la seva vida, tot el que li interessava, tot el que semblava donar sentit a la seva existència era allà baix, al carrer, dos o tres pisos més avall. I al llarg del segle XX, mirar el carrer des del balcó, deixant passar el temps o fumant o regant les plantes o fullejant el diari, va ser un costum a la qual es van lliurar amb plaer els nostres avis. La seva vida, d'una manera o altra, consistia a mirar des del balcó.

Ara ja ningú no surt al balcó. I si la paraula sorgeix alguna vegada en una conversa, és per culpa de l'afrontosa pràctica del balconing que han introduït els adolescents descerebrats en els hotels d'algunes zones turístiques. Però això és el que fa tan admirable l'actitud d'aquest noi abocat al balcó, aquell que ara mira els cotxes aparcats, el garatge, el guardacotxes que dorm sota l'ailant i la bicicleta que es perd per l'avinguda. Qualsevol altre noi o noia de la seva edat estaria a aquesta mateixa hora absort al mòbil o mirant el seu compte d'Instagram o conversant avorrit a través del WhatsApp. Però aquí és ell, traient el cap al carrer, enfrontant-se amb aquest estrany fenomen -el més estrany de tots en la nostra època- que consisteix a observar les coses que un té al davant. Sense fer res, aquest adolescent s'entreté a aspirar l'aire sufocant, a escoltar els roncs de l'aparca-cotxes i a mirar amb atenció aquesta bicicleta que s'allunya molt a poc a poc. Potser no és gaire, però almenys ell té una idea bastant aproximada d'aquest món real que els adolescents coneixen cada vegada pitjor perquè ja no els interessa o no el veuen o no volen veure'l. El món, per a ell, segueix aquí, atractiu i sòrdid i desesperant i brut i feliç. Beneït sigui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook