17 de juliol de 2019
17.07.2019

Podem, els Comuns i l'esquerra federalista

17.07.2019 | 06:00

Sembla clar que, arreu del món, la indignació contra el sistema pot «sortir disparada» en qualsevol direcció. Així ho hem vist en aquests darrers anys, amb exemples tan diversos com Syriza a Grècia, Salvini a Itàlia, el Brexit al Regne Unit, Donald Trump als Estats Units o Podem i ara Vox a Espanya. Alhora, tot s'ha tornat més inestable, fins al punt que, a casa nostra, Ciutadans pot guanyar les eleccions al Parlament català i poc temps després quedar sisena força a les generals, i els comuns guanyar aquestes mateixes generals i poc temps després ser la cinquena força política al Parlament.
Però, centrant-nos en aquest darrer espai polític, és evident que les diferents eleccions dels darrers mesos no han complert les expectatives d'Unides Podem a Espanya ni d'En Comú Podem a Catalunya. La davallada a les eleccions generals ha sigut significativa per a les forces polítiques que giren a l'entorn d'aquest espai, format per Podem, Esquerra Unida, Equo, Galícia en Comú o Catalunya en Comú. Confluències o coalicions de les quals aquesta vegada no han format part Compromís al País Valencià, MES a les Illes Balears o En Marea a Galícia. La davallada en escons ha estat de 71 a 42 a escala estatal, de 12 a 7 a Catalunya i de 11 a 6 al Parlament Europeu.
Per la seva banda, en els recents comicis autonòmics, Podem i IU han compartit candidatures al País Valencià, les Illes Balears, Madrid, Castella-la Manxa, Extremadura o La Rioja, mentre s'han presentat per separat a Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Múrcia, Navarra i les Illes Canàries. Si bé junts i, en alguns casos, també per separat, han pogut mantenir la representació a la majoria de comunitats, excepte Castella–la Manxa i Cantàbria, s'ha produït una baixada notable de vots i diputats, degut a les divisions internes però també al retorn d'una part del «vot prestat» al PSOE.
També a les eleccions municipals, les confluències o coalicions properes a Unides Podem han perdut vàries de les anomenades «alcaldies del canvi», entre elles la molt simbòlica de Madrid, amb Manuela Carmena, mentre Ada Colau l'ha pogut mantenir a Barcelona gairebé in extremis. A Catalunya, les candidatures al voltant dels comuns i de Podem s'han presentat en prop de dos-cents municipis, però no han arribat a mig centenar les que ho han fet junts en coalició, amb llistes separades a poblacions tan importants com Terrassa, Sabadell o Manresa. Per altra banda, és evident que els greus insults d'un sector de l'independentisme durant la investidura d'Ada Colau, malgrat el conegut suport de l'alcaldessa de Barcelona als presos, han demostrat encara més la greu fractura social del país en funció de l'adhesió o no al procés.
No és menys cert que la barrera del 5 % a les eleccions municipals i en una part dels parlaments autonòmics és més que discutible des d'un punt de vista democràtic. És una barrera que ha deixat sense representació els comuns a Girona, Sabadell o Terrassa, la CUP a Lleida o Barcelona, Units Podem a la ciutat de València o IU en solitari a la ciutat de Madrid, per posar alguns exemples significatius. Per altra banda, és evident que el creixement considerablement ràpid, tant dels comuns com de Podem, sumat a una certa desconfiança cap a Esquerra Unida o Iniciativa, que formen part de les confluències, ha anat en detriment de la consolidació del projecte i d'una extensió territorial molt més eficaç.
Malgrat tot, sembla clar que Podem i IU a escala estatal i Catalunya en Comú i Podem a casa nostra estan, per dir-ho d'aquesta manera, «condemnats a entendre's», és a dir, a avançar cap a noves fórmules d'unitat, potser més a prop d'una coalició política estable, seguint els exemples de Compromís al País Valencià o EH Bildu a Euskadi, que d'un simple bloc electoral. Un procés en el qual no està clar com poden arribar a influir, per una banda, les complexes negociacions per a la investidura estatal i el recentment anunciat concurs de creditors d'ICV, peça fonamental en l'engranatge dels comuns. La desaparició d'Iniciativa de la política catalana és un fet sens dubte sorprenent, si bé tot apunta que la seva gent continuarà treballant al si dels comuns com a corrent ecosocialista. En conjunt, estem parlant d'un espai imprescindible a les institucions i en els moviments socials, un espai clarament crític amb les noves formes de feixisme, amb el neoliberalisme i amb el model capitalista en general, però també amb la fractura social que ha representat el procés unilateral independentista i la dura resposta de les institucions de l'Estat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook