El llarg estira-i-arronsa entre el PSOE i Unides Podem (UP) per assolir un acord d'investidura ha acabat com el rosari de l'aurora. Ni amb tu, ni sense tu. A l'horitzó, es dibuixen noves eleccions que obriran una oportunitat a la tríada de la dreta.

El nus gordià que ha impedit l'entesa no era programàtic, sinó que responia a l'estratègia d'un partit antisistema que vol treure profit del sistema per guanyar espais de poder en una «guerra de posicions».

El grup parlamentari confederal d'UP, que inclou indignats desencantats, hereus de comunistes avergonyits, ecologistes reciclats, feministes radicals i sobiranistes catalans, ha desaprofitat una aliança amb els socialistes per formar un govern de progrés.

Esquerra Unida i altres socis, que acceptaven la proposta del PSOE, s'han plegat a la línia populista en una reedició de l'aversió històrica a la «socialdemocràcia reformista».

Les exigències d'UP, amb l'objectiu d'aconseguir quotes de poder malgrat els magres resultats electorals, es centraven en els seients del Consell de Ministres, un preuat tresor per als prosèlits de la nova política, que és més vella que anar a peu.

Així s'ha d'entendre l'actitud sectària de la cúpula de la formació, amb el cabdillatge carismàtic de Pablo Iglesias al capdavant. El sacrifici del líder, en fer un pas al costat, era el reconeixement que dos galls en un galliner no pot ser. I, alhora, era un exercici d'oportunisme: s'apartava per no ser un escull d'un govern de coalició, però mantenia la facultat de decisió per imposar noms i nombre de ministres en funció dels vots obtinguts.

L'estratagema consistia a tenir «ministeris propis» i qüestionar el caràcter col·legiat del poder executiu. De fet, era una imposició letal per a Pedro Sánchez perquè consagrava un doble poder en un govern que seria una olla de grills.

I és que el populisme d'esquerres necessita introduir-se en la maquinària de l'Estat per controlar els màxims ressorts de poder en la seva llarga marxa per l'hegemonia, entesa com la capacitat de presentar un projecte particular com l'encarnació de l'interès general.

En altres paraules, els representants del «poble» s'enfronten a la «casta» ocupant poltrones sota la fraseologia reivindicativa del canvi social des de les institucions.

Ara, els dirigents d'UP han sortit a la palestra humiliats i ofesos per construir un relat que culpa el PSOE de manca de generositat quan en tot moment han buscat desgastar l'adversari exigint el món i la bolla.

Amb aquests antecedents, potser és més convenient anar a unes eleccions de resultats incerts que pactar amb un partit moribund per la incessant sagnia de desercions i de desacords interns. Ah! I l' Íñigo Errejón està a l'aguait.