A Catalunya, malgrat el colonialisme espanyol, tendent a anorrear la llengua, els costums i les festes, s'han mantingut les Festes Majors -cosa que no es pot dir de la Catalunya sota ocupació francesa. Josep Pla, com sempre, en va escriure notes memorables. Solen ser a l'estiu, però al meu poble, Vilavenut, era a la primavera (Santa Espina) i a Banyoles, la meva ciutat, per Sant Martirià, a la tardor.
L'alcalde de Banyoles Pere Bosch Cuenca -que afortunadament ja no ho és- en un Cartipàs de Festa Major hi va posar un plat de la Festa Major de Banyoles que eren uns peus de porc amb cargols. A part que la recepta era delirant i més espanyola que catalana -es feia amb xoriço-, ningú amb un dit d'enteniment faria aquest plat, que s'ha de menjar amb els dits, per la Festa Major. Per Sant Martirià, en canvi, es feien grans rostits a la cassola. Una excel·lent combinació de pollastre i botifarres picants i sovint altres carns, com conill, ànec, oca, porc i fins xai, tot cuinat junt.
Normalment anaven precedits d'un platillo. Els organitzadors del festival banyolí Gastròmia van programar una jornada sobre els platillos de Banyoles i ho van encarregar a un periodista que no ha escrit cap llibre sobre cuina catalana i a un restaurador, que, espantat, em va trucar per demanar-me que li expliqués què eren ells platillos... Així van les coses.
En el meu record hi ha els ànecs que sentia quan estava a casa de la meva àvia de Banyoles -que tenia fama de gran cuinera, i ho puc testimoniar- justament per Sant Martirià, i que presagiaven un rostit deliciós i suculent. Eren ànecs «xerraires», però ara es prefereixen els ànecs «muts», que són menys greixosos.
El rostit solia estar precedit pel platillo, que es feia amb els menuts -potes, crestes, carcanades, pedrers, colls...- i bolets salats. Si el platillo era d'ànec o bé d'oca, al Pla de l'Estany se solia fer amb múrgoles, un guisat insuperable. També era corrent un bon arròs. De postres, una bona plata de «dulces» o rebosteria de les acreditades pastisseries de Banyoles.
De fet, aquest esquema es reproduïa a moltes festes majors de la regió de Girona. També era corrent l'oca amb peres, suposadament típica de Salt. Cap a la costa, com ens recorda Josep Pla, hi podia haver una llagosta, o bé una sarsuela. A vegades alguns d'aquests immensos arrossos a la cassola.
Heus aquí l'evocació burgesa de Josep Pla, extreta d'El quadern gris: «El dinar típic. Primer apareix una gran plata de musclos de roca, plens, perfumats, amb tot el gust del mar... Després, l'arròs negre del rodal, amb el sofregit suculent, el peix i el pollastre. Després la consuetudinària ració de llagosta a la brasa... Després arriba el braç de gitano del confiter Comas i el pa de pessic flonjo i deliciós, amb un puntet de llimona i de canyella, que ha enviat l'àvia Marieta. I per acabar d'arrodonir el dinar -costum de la diada- apareix finalment el mantecado».
