He seguit una mica de prop la polèmica sobre la funció educativa dels contes populars -les rondalles- i la possible necessitat d'escapçar-los d'arrel, censurar-los amb l'excusa que hi apareixen infinitat de desastres que embruten i trastoquen la ment i la sensibilitat dels infants, sotmesos a l'agressió de les violències que succeeixen a l'interior dels vells relats. N'ha parlat la premsa escrita i n'he seguit algun debat radiofònic. La qüestió que es debatia era si els responsables de l'educació -pares, mestres, animadors culturals, monitors- han de censurar determinats contes dirigits als nins, salvaguardar l'educació moral i purgar de continguts perniciosos els llibres de contes i les biblioteques. Tanmateix, després de discutir aferrissadament, els contertulians se'n tornaven a casa com n'havien vingut. Però es tracta d'una polèmica recurrent que apareix cada cert temps, només que l'èxit d'una pel·lícula o un llibre ho provoqui i el tema aflori de nou i es posi de moda.

Aquells contes clàssics que alguns comentaristes consideren censurables són, en primer lloc, una ficció, com ho és una pel·lícula, una novel·la, un relat llegendari. I una ficció és sempre una mentida, però una mentida que amaga en profunditat algunes veritats imprescindibles. A través dels segles, aquests contes repetits milers de vegades i, per tant, contats de manera oral -no oblidem que, perquè siguin contats oralment deixin d'esser literatura-, s'han anat carregant d'una vella i noble saviesa. Cada un d'aquells que l'han contat ho ha fet a la seva manera. Podríem dir que ha estat fidel a l'estructura i a la intenció del conte, però a la vegada l'ha carregat de les emocions i les inquietuds que tenia. Vull dir que, amb els anys, el conte s'ha carregat d'una humanitat intensa, crescuda amb l'aportació d'aquells que, perquè el sabien de cor, l'han pogut carregar de matisos nous, de la vella experiència dels homes i les dones. Per això és que diem que els contes posseeixen un pòsit impagable de coneixement de l'ànima humana.

Podríem dir que aquells sentiments i aquelles inquietuds amb què el conte ens connecta són sentiments i inquietuds universals. Tornaríem a un dels principis bàsics de l'obra de Claude Lévi-Strauss. Tots som iguals però diferents. Els sentiments humans: la por, l'afany d'ésser feliç, l'engany, l'amor, la gelosia, el combat per la vida són universals perquè podem trobar-los al cor intel·ligent de qualsevol home i de qualsevol dona: des d'aquell que viu en una clarura de la selva amazònica a l'executiu que es passeja per la voravia de Madison Square. Els contes ens parlen d'aquestes inquietuds i d'aquests afanys. I aquestes inquietuds i aquests afanys, que trobam de manera explícita en els contes antics, han estat experimentats per milers i milers de joves de qualsevol temps i de qualsevol cultura.

Llavors, en sentir contar una rondalla, participes d'una inquietud o d'una emoció ancestral, d'allò que, malgrat la caducitat de tantes coses, continua present i perenne al cor dels humans. No podem consentir que els afanys d'exemplificar i moralitzar els infants per mitjà de les històries recontades se superposin a les possibilitats que sorgeix de l'experiència estètica, lingüística i narrativa. Els contes antics -com tota la literatura-, expliquen la vida, la recreen, ens en parlen amb paraules velles, però que sempre tornen a parèixer noves, com sorgides de nou del llenguatge del temps. No són les aventures i les desventures que apareixen als contes allò que trastoquen i marquen amb impietat la consciència dels nins i les nines; sinó les notícies que ens arriben diàriament a través dels mitjans de comunicació. Que això sí que és una veritat i no una ficció, els grans mals socials del nostre temps: l'assassinat i el maltracte a les dones, la violació, la xenofòbia, les desigualtats socials... Alguna cosa fa olor de podrit. I no us pensàssiu que na Caputxeta Vermella en té la culpa.